Bétera, un poble per a tots

Ver la página en Español Veure la Pàgina en Valencià
Español Valencià
Portada Presentació Introducció Agraïments Himne de Bétera L'Escut de Bétera Fotos Index      
I II III IV V VI VII VIII IX X XI
Apèndix I Apèndix II Apèndix III Apèndix IV Apèndix V Apèndix VI Bibiliografia        

CAPÍTOL V: CULTURA

2.- TEATRE

Més d'un segle d'activitat teatral ha hagut a Bétera, malgrat no haver-ne documentació escrita, però, gràcies a la memòria dels més majors, es pot explicar el següent:

És tanta l'afició que hi ha al teatre que, des de principis de segle fins als anys 60, a Bétera hi havia dues companyies que desenvolupaven aquesta activitat.

Fins l'any 1936, les companyies que van funcionar, foren la de "Juano el forn" i la de "Pepeta Ricart".

La primera companyia que representà actuacions teatrals va ser la de "Juano el forn". Duia el nom popular del seu director, que era Juano Ricart, el qual va nàixer el 1890, i, a més de ser forner, era un home molt artista: músic, actor, director i, si en feia falta, "torero", per la qual cosa tots el recorden com un home molt graciós. També va ser director d'una xaranga de músics.

Aquesta companyia va fer quasi totes les seues representacions al teatre que hi havia al carrer de les Alfàbegues núm. 4, que per aquell temps era seu de la banda de música "La figa". També va fer algunes representacions al teatre de la "Penya" i, unes altres, al "Cine Doré", situat al carrer del Calvari núm. 28.

Els actors principals eren: Juano Ricart, que a més de director era l'actor principal, Enrique Moreno, Vicente Peris, Salvoret Ricart (germà del director), que, a més d'actor, era escriptor de teatre i poesia, doncs escrigué " El secret de l'alqueria" i " Les locures d'un sabater" (les quals es representaren posteriorment),Vicent Garay, Vicent Ferrer, José Paredes, Juanito Ricart (fill del director), José María Gil, Vicent Baixauli i Miguel Ricart, que actuava en les dues companyies. Les actrius que hi treballaven eren: Paqui "la panxa llarga", Pilar "la corretgera" i Adelina Ricart (filla del director). Vicent Sesé feia els decorats.

De les obres que hi van representar, recordem:

- "La Mort i Passió"

- "El Tonto del Panerot"

- "Tierra Baja"

- "Tres roses en un pomell"

- "Deixa'm la dona, Pepet"

- "El tio sinaues"

- "El plat de fusta"

- "Nelo Bacora"

- "La vespeta"

- "Una limosna por Dios"

Les actuacions eren totalment desinteressades, sols els movia l'afició al teatre, i els diners de la taquilla tenien tres finalitats:

- Repartir-los entre les famílies necessitades del poble (per indicació del rector i de l'alcalde).

- Ajudar a les monges de l'Asil en alguna necessitat.

- Donar-los a l'església, si s'havia de fer alguna reparació.

El final de la companyia va ser als voltants de l'any 1936, quan començà tot el moviment de malestar social, ja que, per tres vegades, els van confiscar la recaptació i van decidir no enfrontar-se a aquest tipus de situacions.

La companyia de Pepeta Ricart encara segueix actuant, i duu vora un segle d'existència. No sempre ha tingut la mateixa activitat, uns anys n'ha tinguda més, uns altres menys i algunes temporades ha estat adormissada. Al llarg del temps, fins avui, hi ha hagut quatre directors, com després veurem.

El nom d'aquesta companyia és degut a la seua primera directora, de la qual tots guarden un grat record. La seua vida va transcórrer entre el 19-3-1891 i el 23-5-1947. De professió, a més de mestressa de casa amb cinc fills, va ser brodadora; pel seu art en aquestes faenes o en cosir vestits, l'anomenarien dissenyadora, doncs de les seues mans han eixit el brodat del vestit de valenciana, el davantal, la manteleta i la mantellina d'obrera, randes per a l'altar, etc. Era una gran artista a la que acompanyava el seu caràcter molt excel·lent (del que deien que en "té angel"), però era tan gran l'afició que tenia al teatre, que, després de molts anys d'esforç i treball, va aconseguir moltes i bones manifestacions en l'art de la representació teatral netament popular, encara que també realitzaren algunes obres clàssiques.

Totes les nits els joves i les joves artistes acudien a sa casa per a llegir els llibrets, que llogaven a València. Estudiada l'obra, ella explicava la caracterització de cada personatge, que quasi sempre es realitzava de costura casolana. Els decorats eren llogats, i els transportaven en sàrries.

Era tal l'entusiasme que vivia la companyia pel teatre, que no escatimaven esforços ni tenien peresa d'anar on fóra. Realitzaren una actuació a L'Eliana i anaren en carro; un carro transportava els actors i l'altre les actrius. Les seues representacions teatrals es feien al "Patronato", nom que rebia el local del carrer del Calvari núm. 28. Aquest local polivalent va tenir diferents noms. Quan es feia cine mut s'anomenava "Cine Doré" i quan feien ball li deien "Dancin". També actuaven al teatre de la "Penya". Tenien per costum realitzar dos tipus d'actuacions; si feien una obra en tres actes, després d'un descans, feien un sainet. O bé feien dos sainets i finalitzaven amb un fi de festa, que consistia en cantar algunes cançons escenificades com "Julio Romero de Torres", el "Duo del Manojo de rosas", etc, acompanyades al piano per Dª Amparo García, senyora de D. José Sáez, metge del poble.

Entre les obres que hi realitzaren es conserva un grat record de les següents:

Drames:

- "La manta del Caballo"

- "Dueña y señora"

- "Morena clara"

- "La Malquerida"

- "Noche de Reyes" (tota cantada)

- "Manojo de rosas"

- "Betlem"

- "La Mort i Passió" (diverses representacions)

- "En mitad del Corazón"

- "Marianela"

- "Los baturros"

- "La capitana"

- "Tres roses en un pomell"

- "Rosas de Otoño"

- "Nobleza Baturra" (1945)

Còmiques:

- "Retratos al viu"

- "Dichos y refranes"

- "La casa de Quirós"

- "Pilar i Micalet" (fi de festa).

Era tal l'interès, la il·lusió i la passió que tenien pel teatre, inculcat per la directiva, que, a més de ser totalment desinteressades les seues actuacions, sempre que podien anaven, amb gran interès, al teatre Principal de València per a veure les obres que després representarien al poble; tenien tal ànsia de saber, ja que per a ells era una lliçó veure actuar els professionals. La recaptació de taquilla, després de cobrir les despeses de lloguer del decorat, la donaven íntegrament a la parròquia, que la destinava als feligresos més necessitats i, després de la guerra, per a la restauració de l'església, que es va cremar.

La companyia "Pepeta Ricart" comptava amb els següents actors: Vicente Bergadà, María Gómez, Paquita Coll (filla i cantant), José María Leal, José Clavel, Miguel Coll (fill i cantant), Encarna Leal, Amparín Campos, Miguel Fuster, Esperanza Casanoves, Pepe Ricart, Raquel Ricart, José Asensi, María Izquierdo, Paco Baudés, José Ricart, Dª Amparo García (directora musical) i Pepeta Ricart Morelló, directora.

Paral·lelament a la companyia Pepeta Ricart es va desenvolupar una companyia infantil, anomenada "la dels crios", la qual estava dirigida per Dª Amparo García. Les dues companyies funcionaven coordinades, de tal manera que els actors i les actrius actuaven on feien falta. Quasi sempre era la companyia dels majors la que demanava algun xiquet o xiqueta.

Molt prompte, la mort va trencar la direcció de la companyia, doncs, a l'edat de 56 anys, Pepeta Ricart va deixar aquest món; però els joves i dotats alumnes van continuar la seua obra amb excel·lents resultats. La direcció la va prendre el seu germà Miguel Ricart, secretari del poble, i al poc de temps va passar a mans de José Mª Leal. Gran apassionat del teatre durant tota la seua vida (11-3-1923 al 2-11-85), dedicà el seu temps lliure al teatre, primer com actor i després com a director i autor, doncs escrigué "Jutjat de pau" (estrenada a Bétera), "El Testamento de Jorge Ontanar", que es un obra en tres actes, continuació de l'obra "La Herencia" de Joaquín Calvo Sotelo al qual demanà permís per a continuar-la. També escrigué el guió de cine "Los cien arqueros del rey". Tots el recorden com un gran director, en el qual ressaltaven la rectitud i la rigorositat en el treball, a més de bon company del qual admiraven la seua tasca.

Quan els actors del grup teatral infantil es van fer grans, van seguir fent actuacions teatrals, però en no poder incorporar-se tots a la companyia "Pepeta Ricart", doncs no hi havia paper per a tots i ells tenien necessitat d'actuar perquè ho havien fet des de xiquets, sota la direcció de Vicente Delgado van començar a representar les obres al teatre de la Penya o al Cine Martín. Així i tot, s'ha de dir que hi havia bona col·laboració i coordinació entre les dues companyies.

Aquesta companyia tenia la següent organització:

Responsable del grup: Carmen Primo
Secretària: Lola Palau
Joves Actors: José Ramón Salvador

José Miguel Ricart

Vicente Morelló

José Arnal

Joaquín Revert

Francisco Clavel

José Broseta

José Monzó

Liberto Sánchez

Ignacio Quintero

Antonio Escartí

Manolo Quintero

Joves Actrius: Rosario Dasí

Consuelo Palau

Angelita Ricart

Mª. Carmen Arlandi

Amparo Aparisi

Francisca Escartí

Tere Ibáñez

Consuelo Domenech

Concha Morelló

El seu director, Vicent Delgado, era un gran coreògraf i percebia la gràcia i el sentit de l'obra a primera vista. La seua línia directriu no era gens clàssica, amb improvisacions adients que agradaven a l'actor per a desenvolupar la seua tasca i, a més a més, amb un resultat que agradava al públic.

Les obres que representaren, amb molt d'èxit van ser:

- "Tierra Baja"

- "Noche de Estrellas"

- "Juego de Niños"

- "De Escalante en València"

- "El Tonto del panerot"

- "Lepe i Talala"

- "Per la fam d'heretar"

- "Tenori a la força"

- "Diuen que el peix es car"

- "Noche de Reyes"

- "Pepico"

- ......

També feien representacions del Betlem cantades, un tipus de sarsuela amb piano, que, després d'Amparo García, tocava i dirigia Amparo Bes.

Sobretot, entre els anys 1940 i 1960, es desenvolupà a Bétera la màxima activitat teatral, tan per la quantitat d'obres representades com per la qualitat de les mateixes, amb un teatre profundament artístic i popular.

Tots guarden a la memòria, de forma molt especial, la representació de la sarsuela "Los Claveles", el 1950. En aquest cas, el director va ser Juan de Toro, locutor de Ràdio València, que es trobava fent el servei militar al Campament de Bétera (i, aleshores, va conèixer una de les actrius de Bétera), qui, amb entusiasme, va preparar la sarsuela. Tots treballaren intensament de tal forma, que els artistes que no eixien a la sarsuela seguien preparant i representant el programa previst. Sense escatimar esforços per part de ningú, van intervenir: Dª Amparo García, com a pianista i directora musical, Rafael Donieva, tenor de Valencia i Adelin Navarro, tiple. Entre els actors i actrius cal destacar Amparin Campos i Pepe Navarro ("sana").

Actuacions de teatre al local de "La Penya"

Aquesta sarsuela es va representar al Cine Martín i va ser tan gran l'èxit que, a petició del públic, es va repetir l'actuació un altra nit i es van esgotar totes les entrades.

L'any 1959, la companyia Pepeta Ricart va rebre el tercer premi en un concurs regional de teatre, convocat per una entitat de l'època anomenada "Educación y Descanso". Per a tal concurs, s'havia de representar una obra obligada i un sainet, al teatre de la Penya, un dia elegit pel jurat. L'obra premiada va ser "Familia honorable no encuentra piso".

La llarga i intensa afició al teatre que hi havia a Bétera, queda patent en veure que sempre s'ha disposat, almenys, de dos locals, que al llarg del temps van sofrir diverses transformacions. El local de la banda de música "La Figa" es va convertir en bar, l'edifici del "Patronato" o "Dancin" es va convertir en casa particular i, l'any 1971 s'enderrocà l'edifici de la Penya per a construir-lo nou. Si, a falta de locals de teatre, afegim el "boom" del cinema en color i que la televisió entrà a totes les cases del poble, podrem comprendre per què el teatre es quedà ensopit.

Va ser aleshores quan va aparéixer un grup amb un nou art escènic i amb un èxit arrasador. Les seues representacions eren una mescla de cant, música, dansa i declamació. Aquest grup s'anomenava "Apocalipsis", nom que rebia la primera obra que van representar. Estava format per un grup de vint-i-cinc o trenta xics i xiques, que pertanyien al moviment júnior, dirigits per Vicent Durvà, jove seminarista, que organitzava les activitats per als joves de la parròquia (júniors). Durant tres o quatre anys van fer aquest tipus de representacions, amb un sentit religiós que igual realitzaven en un escenari o a l'església, a l'aire lliure, a Bétera o al poble que ho sol·licitava. Hi havia un bon cor de veus, entre les quals destacaven els solos de Mª Carmen Aguilella.

Els actors de la companyia "Pepeta Ricart" duien l'art del teatre en la sang, i buscaven qualsevol excusa per a realitzar una representació. Als voltants de l'any 1974, quan es va instaurar la festa de l'antic alumne del Col·legi Nuestra Señora del Carmen, es va organitzar una obra de teatre. Va ser alehores quan debutà Pepe Ricart com a director, amb una actitud de benevolència, que contrastava amb la rectitud del seu antecessor, que amb gràcia i paciència dugué la companyia cap endavant, doncs els joves actors i actrius d'aquesta època no sempre responien de forma adient als interessos del teatre (el estudis i les diversions pròpies de l'edat no els ho deixaven complir). Per ser un gran amant del teatre, sempre ha estat a punt, doncs era la seua gran afició. Va començar dirigint al Saló d'actes del Col·legi i, després, al local nou de la "Penya". Però va ser l'any 1992, quan s'inaugurà l'auditori de la Casa de la Cultura on va començar, de manera sistemàtica, realitzant quatre o cinc representacions a l'any, els dissabtes per la nit i els diumenges per la vesprada.

El 1996 se'n va anar d'aquest món Pepe Ricart, i la companyia, en trobar-se sense director, va buscar a José Miguel Ricart, gran apassionat pel teatre i amb molta experiència com actor, doncs des de molt jovenet ha estat xafant l'escenari i, es podria dir que ho duu a la sang. Després d'haver fet algunes representacions, continua lluitant per afegir joves actors a la companyia. No sempre troba la resposta adient de la joventut (siga pels estudis o pel treball) i no pot aconseguir els objectius que com a director volguera: que els joves aficionats s'enamoraren del teatre. Ell viu el teatre com actor, director i autor, ja que té escrit el sainet "Com s'enredra la madeixa", que no tardarà a estrenar.


Original en Valencià per Amparo Doménech Palau

Traducció al Espanyol per Antonio Adrián Aguilella