Bétera, un poble per a tots

El Castell, és l'edifici que, junt amb el campanar de l'església, més caracteritza Bétera i li dóna una apariència física molt singular. Totes les entrades al poble estan presidides pel castell i per la torre del campanar. Tan sols la carretera de Burjassot a Torres Torres, és la que té menys visibilitat, malgrat que en sentit contrari, veure Bétera és veure quasi tot l'art arquitectònic que tenim.

El castell, a més de ser un monument artístic per al poble de Bétera, és la seua historia, és el seu referent, és el nostre símbol i la nostra identitat. El sentiment i l'afecte que els veïns li tenim és singular, doncs des del segle XIII, (que és el que més coneixem), fins a hui, haurà despertat tot tipus de sentiments a tots els beterans, ja que des de la seua presència física a la seua presència al cor, el castell és l´emblema més gran de la nostra història.

El castell és d'origen musulmà i, en opinió de l'arquitecte Francisco Jiménez Jurado, "possiblement, l'origen del castell fóra la torre més alta (la del rellotge), la Torre I (segons la nomenclatura utilitzada en els plànols del projecte), Torre de tapial en les seus fàbriques més antigues, ja que ha sofrit diverses obres de consolidació amb taulell i altres...". Edificat sobre una llometa, que en aquell temps, era la que estava més prop del poble, perquè el poble sols era de l'Albereda fins a l'església, hui en dia s'ha quedat al centre de la població. Malgrat que no es troba en la part més alta del poble, des de qualsevol torre es pot observar tot el terme, la Llometa del Mas, la serra Calderona i la mar, per tant, té una situació estratègica per a complir la missió de qualsevol fortalesa de l'època.

Aprofitant el treball de Juan M. Pons Campos sobre "El palacio-castillo de la baronia de Bétera" explicaré la seua estructura física fins a la seua restauració i afegiré els punts de vista de l'arquitecte que realitzà el projecte de rehabilitació.

Hi ha noticies que el castell va ser destruït l'any 1364 i reedificat posteriorment; és de suposar que aquesta destrucció sols afectaria els murs i no les torres existents.

Els materials utilitzats en la construcció son maçoneria i argamassa per a les zones de baix, i de tapial (parets de terra basta i xafada en el motle) per als murs i torres. Les pedres de cantell es gastaven generalment per a l'interior (per a adintellar, arcs, voltes, etc.). Excepcionalment s'utilitzava el taulell per a reforçar algun angle. L'acabament exterior era lluït a capes, segons la tradició àrab.

El castell en tot el seu conjunt, presenta un únic recinte, de planta hexagonal de 1480 m2, lleugerament irregular, donat que els murs, se sostenen sobre un terreny calcari que degué mostrar-se escabrós; també és deguda aquesta irregularitat a la disposició del murs, els quals es troben en equilibri amb la rostaria del terreny. Amb la finalitat de contrarrestar el desnivell, tant els murs com les torres van assentades sobre un sòcol en talús que es va pujar fins aconseguir la part superior de l'escaló natural. Entre aquell i el mur hi ha una separació intermèdia, que a la part NO es troba eliminada per modernes construccions. A la zona occidental la plataforma avança considerablement per a donar lloc a l´inici de dos baluards que es situen a l'entrada, i entre ells queda un espai buit (gola o terraplè), que junt amb el fossat, que se suposa que hi havia (ara tot ple), quedava assegurada la defensa de l'accés a l'interior (al baluard de l'esquerra es troben més habitacles adossats que no hi permeten apreciar-ho).

Les torres es troben distribuïdes de manera indeterminada entre els costats i els angles, però volent aproximar-se cap a la zona N, ja que, lògicament, era la principal i necessitava un major interès defensiu.

El castell es va construir amb sis torres, dues de base semielíptica i quatre de planta rectangular. De totes les torres destaca, sense dubte per la seua voluminositat, una torre de planta rectangular i d'alçada troncopiramidal, que correspon a la torre senyorial, també anomenda de l'homenatge", amb una altura de més de 25 m. comptant-ne des de la base, i 8m i 6m, respectivament, cada costat. En 1897 li van instal·lar un rellotge amb una campana, que tocava les hores.

El 1963, la torre de planta rectangular de la part frontal del castell, al costat de la entrada es va esfondrar, juntament amb el tram de mur que coincidia amb la torre semiovalada del NO, de la que en aquesta data, sols quedava una part dels laterals. La torre del SE, de base rectangular, ja s'havia caigut, però no se sap, exactament, quan.

Totes les torres tenen merlets acabats en xicotets prismes punxeguts. L'entrada a l'interior del castell-palau es fa per la zona occidental, pel mig dels dos baluards abans anomenats i emparada per la torre de l'homenatge i una altra a l'esquerra. Per a poder entrar hi havia una escalinata, la qual substituïa la rampa original. Damunt la llinda de l'altra porta, que continuava a la principal, hi havia una làpida que commemorava la fundació de "l'Asilo" l'any 1888. Després de passar aquesta porta amb el seu vestíbul, un arc ogival d'austeres línies gòtiques, del segle XV, dóna pas a un espaiós pati central de forma quadrangular, que deuria ser l´antic pati d'armes. Aquest pati servia d'accés a moltes dependències, normalment destinades a serveis, en una època, en la que el castell era residència temporal dels Barons de Bétera. Es tractava de les cavallerisses, la cotxera, la cuina, l'allotjament dels criats, etc.; aquestes dependències eren difícils de distingir per les construccions que va sofrir per la seua adequació a "Asilo". A l'esquerra, un arc de mig punt, fins a la seua restauració, era l´entrada de la capella. Enfront, segons s'entra, una antiga galeria o mirador amb arcs de mig punt, que després es van tapiar per a utilitzar aquest espai com a classes per l'ensenyament. A la dreta, un vistós arc ogival, anàleg a l'anterior, dóna pas a un vestíbul que arriba al saló Noble (després tapiat) i a la gran escala que conduïa a les plantes superiors. Aquesta zona del Palau constituïa la residència del senyor feudal, dels Barons de Bétera.

Com ocorre en la majoria dels castells, el misteri no falta, i la gent del poble ha forjat una llegenda, que encara es cita. Tal llegenda, assegura l'existència d'un túnel, per baix de terra, que va des del castell a la torre Bofilla, que es troba a més de 3 km. Com assegura Juan M. Pons, aquesta llegenda malgrat ser científicament errònia, té un cert fonament en haver-se descobert en algunes transformacions de cases de la població trams del suposat túnel. En realitat del que es tractava era d'antigues eixides d'emergència del castell, que possiblement arribaren a la plaça del mercat o a l'Albereda, des d'on es podria eixir a l'exterior.

No es coneix la data exacta de la construcció del castell, sols se sap, que per les seues característiques, és obra àrab i que l'any 1238 quan Bétera, amb Paterna i Bofilla es rendí voluntàriament a Jaume I, la crònica parla d'un castell:

"...venc-nos missatge un serrani de Paterna, cobertament ab cartes de tota l'aljama, que ens retrien la vila e el castell. E venc-nos-en altre de Bétera e de Bufila que es retrien aitambé. E nós dixen-los que iriem lla, e quan hi seriem que fossem aparellats de retre los dits castells e que els observariem llur i totes les costumes que havien en temps dels sarraïns, e que els fariem gran bé."

Cap a finals del segle XIV va ser reconstruït, perquè Pere IV l'any 1364 el va manar destruir, però és en el segle XVI quan el castell perd el seu valor defensiu. És a dir, de ser una fortalesa passà a tenir un caràcter palatí. A partir d'aquest moment comença a sofrir canvis, per adaptar-se a les necessitats dels seus ocupants. Les transformacions externes, estan determinades, sobretot, per les construccions realitzades davant dels murs, les quals taparen manifestacions més pures en l'aspecte artístic, per exemple un finestral gòtic muntat en correus i desproveït de la seua columna talla-llum. Antigament requeia a la part superior del mur NO però, desprès, sols podia observar-se des de l'interior del castell, perquè es va realitzar una nova construcció, que aprofitava l'espai intermedi del vestíbul, i ho tapava. També va desaparéixer el terraplè de la fortalesa.

L'interior del castell ha sofrit tantes transformacions que sols es podien apreciar xicotets elements gòtics, generalment del segle XV, com ara algunes portes i alguna volta (es conservava damunt del llindar d'una porta un blasó de l'escut dels Boïl). Entre les alteracions més freqüents, cal destacar-ne les noves parets, l'ampliació i reducció de portes i finestres, el rebliment dels soterranis, el quals degueren ser, antigament, la masmorra i el celler.

A la zona del mur exterior a la capella sobreeixien dues mènsules de pedra que pareixien indicar l'antiga ubicació d'un "matacan" (espècie de balcó tancat amb ranures verticals que sobreeixien de les muralles amb fins defensius), malgrat que la seua situació tan propera a la torre V pareix desvirtuar la seua funció. Hi ha qui diu, que sostenia una espècie de gàbia on es tancava, a la vista de tots i damunt la muralla, el qui mereixia un càstig...

Durant les obres de rehabilitació van trobar unes galeries excavades durant la guerra civil, a la massissa base del castell, construïdes com a refugi, els accessos de les quals havien quedat tapats. Aquestes galeries s'introduïen cap al centre de la base del castell, entrant per la plaça d'Andreu Fresquet i eixint per davall de la capella, actual biblioteca. Pareix que anaven buscant el suposat túnel que, segons la llegenda, es comunicava amb la torre Bofilla. Aquestes galeries són utilitzades després de la rehabilitació, com a eixides d'emergència del saló gran (sala de plens de l'Ajuntament).

En convertir-se el castell en asil (1888), es va afegir una construcció més entre les torres III i IV, i es va eliminar el mur que abans existia. Aquesta és l'última ampliació que va sofrir el castell, la qual sobreeixia per davant de les torres i li llevava l'aspecte de castell. Aquesta construcció no es va fer amb murs de càrrega, sinó amb suports, bigues i parets en els tancaments, arrebossats de fang.

Presentava una planta al nivell del pati, habilitada per a aules, i deixava la part inferior (corral pels animals ) coberta, la qual era una rampa d'accés al castell. Els arcs de pedra que constituïen les entrades més antigues quedaven, al costat de l'escala del mig, com un obscur passatge entre la planta baixa i el galliner.

L'arquitecte pensa que serien els Barons de Bétera els qui obriren l'actual accés principal (entre les torres I i VI) i van eliminar els taluts existents a la base del castell en eixa zona. Així es perderen definitivament els accessos de la rampa posterior.

L'últim senyor del castell va a ser l'Excm. Sr. D. Vicente Dasí Lluesma, el qual el 16 de Juliol de 1888, davant del notari D. Constantino Sapena, va fer donació de la Casa-Castell a la Junta de Monts i Senyoriu Territorial de Bétera amb les següents condicions:

1ª.- Que siga utilitzat per a escola de pàrvuls de xiquets i xiquetes o que es puga utilitzar com a Hospital en cas d'epidèmia o d'altres anàlegs. L'ensenyament o l'assistència sanitària serà a càrrec de Religioses.

2ª.- La Junta de Monts correrà amb les despeses de manteniment de l'"Asilo", la conservació i el mobiliari, així com del sou de les monges que per aquesta causa hi treballen.

3ª.- Quan deixe d'utilitzar-se, quedarà sense efecte la donació i en tornarà al Sr. marqués.

La Junta de Monts va complir les condicions imposades pel Sr. Marqués de Dos Aguas, però com a conseqüència del deteriorament, el castell va ser inhabitable i perillós, la Junta de Monts, l'any 1970, va construir un col·legi nou, per a regentar-lo les monges, i, per tant, la Casa-Castell va tornar al Marquesat.

El 5 de novembre de 1981 l'Ajuntament de Bétera, en sessió plenària, inicià l'expedient per a la declaració de la Casa-Castell de Bétera com a Monument Històrico-Artistic de caràcter provincial.

El 2 de Juny de 1982, la Direcció General de Belles Arts, Arxius i Biblioteques acordà tenir per incoat l'expedient de declaració de monument històrico-artístic a favor de la Casa-Castell de Bétera (València) i el 28 de Juliol de 1982 es publicà en el B.O.E. núm. 179.

DISTRIBUCIÓ ACTUAL DEL CASTELL

1 - Entrada

2 - Consergeria

3 - Biblioteca

4 - Pati

5 - Sala

6 - Masmorres

7 - Aula

8 - Sala de plens

9 - 10 - Serveis

11 - Aula xicoteta

12 - Aula gran

13 - Punt d'informació juvenil

14 - Sala de juntes

15 - Aula

16 - Celobert

17 - 18 - Serveis

a, b, c, d - Terrasses

El 16 de Març de 1983, Don Pascual de Rojas i Cárdenas, Marqués de Dos Aguas i propietari del castell, va fer donació del mateix a favor de l'Ajuntament de Bétera.

L'Ajuntament de Bétera va lluitar per la urgent i necessària realització de les obres de restauració i consolidació de la Casa-Castell. Donat que els castells estan protegits per l'Estat, va demanar les subvencions tant al Ministeri de Cultura com a la Diputació Provincial per a iniciar les obres de la seua restauració i rehabilitació.

El Ministeri d'Obres Publiques i Urbanisme - Direcció General d'Arquitectura i Vivenda - va encarregar a D. Francisco Jurado Jiménez la redacció del Projecte Tècnic de les obres de Rehabilitació de la Casa-Castell de Bétera. Les obres començaren el Juliol de 1984 i es va inaugurar el 9 d'octubre de 1989.

El vestíbul segueix utilitzant-se com a tal, a l'esquerra la consergeria, a la dreta l'escala que condueix a la torre principal, alhora que es pot comunicar amb la resta de dependències de la primera planta, on hi ha, un aula gran de conferències, les aules d'E.P.A. (Ensenyament Permanent d'Adults), l'oficina de la joventut i unes altres dues aules amb diferents utilitats.

Si tornem al vestíbul, enfront i pujant dos escalons, hi ha un altre vestíbul envidrat que fa de separació del pati quadrat; a l'esquerra, on estava la capella, hui es troba la biblioteca municipal, on es pot veure la base d'una torre; cap a la dreta un passadís ens duu a un altre vestíbul, també envidrat, que conforma l'altre lateral del pati, d'on es pot anar a un aula gran, que podria ser el saló noble, i hui és el despatx del Gabinet Psico-pedagògic Municipal. També es pot arribar a una altra dependència, pujant una escala de cinc o sis escalons, que es conserva intacta pels seus signes, utilitzada com a presó; en el mateix vestíbul trobem una escala que abaixa i ens duu al carrer. Si tornem al vestíbul anterior, al final hi ha una escala que en pujar-la ens duu a l'aula gran del pis (sala de conferències). Per la part de darrere del castell, mirant al carrer de Boïl es pot trobar una gran sala de construccio moderna: és la sala de plens de l´Ajuntament, a la qual s´accedeix per una rampa de suaus escalons o per una escala molt empinada.

Portada	Presentació	Introducció	Agraïments	Himne de Bétera	L'Escut de Bétera	Fotos	Index
I	II	III	IV	V	VI	VII	VIII	IX	X	XI
Apèndix I	Apèndix II	Apèndix III	Apèndix IV	Apèndix V	Apèndix VI	Bibiliografia


Estat primitiu del castell	Estat del castell a l'any 1960

Estat del castell a l'any 1985	Interior del castell fins a 1985


Español	Valencià