 |
 |
| Español | Valencià |
|
|
| Español | Valencià |
CAPÍTOL II: DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC GENERAL
20.-EL SEGLE XIX
En 1814 va tornar Fernando VII i va residir alguns dies a València, on va signar el decret de 4 de maig, mitjançant el qual anul·lava tota l'obra de les Corts de Cadis.
Francesc Javier Elío, capità general de València, va ser el motor del desenvolupament d'aquestos esdeveniments en governar fortament València, entre 1814 i 1820, al mateix temps que va reprimir les conspiracions liberals de Rafael Armengol "el vidrier"(1817) i del Coronel Vidal (1819). Elío desenvolupà una gran campanya contra el bandolerisme que hi havia en tota la Comunitat el qual s'havia avivat amb el que quedava de la guerra. En 1820, amb el triomf constitucional, a Elío l'empresonen i el 1822 va ser ajusticiat. El trienni constitucional va ser mogudet per les lluites polítiques entre els moderats i els exaltats, els dos bàndols del liberalisme. Desprès del segon període absolutista del regnat de Fernando VII, dur i repressiu, s'estabilitzà el règim liberal. Entre 1833 i 1840 hi hagué la guerra civil dels Set Anys. Les guerres carlistes, sobretot la primera i la tercera (1872-75) van tenir per a la Comunitat Valenciana caràcter de bandolerisme amb reivindicacions dels camperols. Des de 1840 va dominar el progressisme.
El triomf d'Espartero el 1840 es va decidir a València, on va embarcar cap al exili la reina regent Mª Cristina. La política d'Espartero va decebre.
A la segona meitat del segle XIX el poble valencià va entrar en una nova fase de desequilibri, causat perquè la burgesia no va respondre al repte de la industrialització i es va llançar de ple al món de les finances. Per aquest motiu la burgesia valenciana fou menys "agressiva" que la del Principat, la qual fomentà una postura favorable davant "La Renaixença". D'una altra banda, les desamortitzacions no van fer més que apuntar el desenvolupament agrícola de les terres, la qual cosa va donar com a resultat l'expansió de la vinya i de la taronja.
Les característiques d'aquest segle, a Bétera, són les següents:
* Madoz se n'adonà de l'escassa industrialització de l'època i va constatar l'existència el 1846 de quatre teixidors de llenç comú, els quals servien per cobrir les necessitats de la població. També va assenyalar que el comerç consistia simplement en l'explotació d'alguns dels articles esmentats i la trena de l'espart. Hi havia vuit corrals de ramat i trenta eres de batre. A més a més dels aspectes econòmics de la vida de Bétera, Madoz també tingué en compte els aspectes socials, sobretot els serveis. Gràcies a ell podem saber que a Bétera, en aquell temps, hi havia "casa ajuntament, presó pública, lloc per a l'almodí (casa pública per a la compra-venda i depòsit de mercaderies), una escola de xiquets a la que assistien 60 i una de xiquetes a la que assistien 80".
* Després de l'expansió demogràfica del segle XVIII i dels inicis del XIX, la població de Bétera no va seguir augmentant al mateix ritme. És més, de vegades va minvar (com es pot veure a l'apartat de demografia general) la qual cosa dóna a entendre que va ser una època agitada tant políticament, com en l´aspecte social i econòmic.
* El panorama agrícola va canviar substancialment, doncs es van modificar els cultius, quasi va desaparéixer la morera, en gran part a causa de la malaltia anomenada "la pebrina", i s'hi van introduir, amb una gran força, la vinya i el taronger. La primera va assolir una època de gran expansió, entre 1880 i 1890, i s'hi va desenvolupar una gran exportació, doncs les vinyes franceses van agafar la malaltia anomenada "filoxera". Pel que fa al segon, al voltant del taronger va afluir el capital que va ser utilitzat en reinversions agràries. A açò hem d'afegir l'aparició dels fertilitzants, l'augment de les terres de regadiu i els inicis del procés exportador. Bétera, doncs, es va configurar com un municipi dinàmic, malgrat les variacions demogràfiques. En 1891, l'arribada del tren de vapor a Bétera, el ferrocarril de via estreta que ens comunicava amb el port del Grau, va tenir com a conseqüència la gran facilitat per a l'exportació dels productes agrícoles i , a més, ens va abocar a la comarca de l'Horta i a la ciutat de València. Les comunicacions van ser des d'aleshores més fàcils amb València però no amb Llíria, que és el cap de comarca del Camp de Túria, la nostra comarca.
* Políticament, va ser també una època difícil i tumultuosa i, així, prop de l'esclafit revolucionari dels cantons el 1873, van entrar a Bétera les tropes carlines l'any 1874, les quals tenien el seu precedent quan Ramon Cabrera, militar carlí conegut com el "tigre del Maestrat", va entrar en la nostra vila l'any 1837. També hi tingueren repercussió les revoltes camperoles del 1878-79 i algunes mostres de bandolerisme.
Per aquests anys va començar a organitzar-se la I Internacional, la qual va influir desprès en la seua branca anarquista.
* Les transformacions socials van ser les transformacions de les estructures feudals en estructures incipientment capitalistes: l'expressió màxima i delimitadora d'aquest procés la trobem en els famosos "Decrets de Desamortització", pels quals es van transferir les grans propietats de l'església i dels senyors feudals al millor postor que, si no era el mateix senyor, sempre era la incipient burgesia ciutadana. Però aquests decrets, iniciats per Mendizabal l'any 1835, van tenir una aplicació tardana a Bétera, doncs l'any 1878 En Vicent Dasi Lluesma, marqués de Dos Aguas i senyor de la població, per un matrimoni amb els Boïl, va cedir als veïns del poble el senyoriu territorial amb els títols de domini, executòria i possessió, sobre el poble i terme de la Vila de Bétera, amb l'exclusió de la Masia de Mas d'En Conill. Els llauradors que van rebre el senyoriu territorial foren 73 i el mateix any van constituir l'entitat jurídica, titular d'aquests béns, "la Junta del Señorio i Montes del término de Bétera". L'any 1888, el marqués va cedir gratuïtament el castell de Bétera a aquesta Junta del Senyoriu per a convertir-lo en un asil que s'anomenaria "Asilo de Nuestra Señora del Carmen", amb la condició de desenvolupar escola de pàrvuls d'ambdós sexes i gratuïta, tot i que també podrà utilitzar-se per a hospital, en cas d'epidèmia o necessitat. L'ensenyament, educació i la cura dels pàrvuls, així com l'assistència dels malalts havia de ser a càrrec de monges de la Caritat. El manteniment de l'asil, la conservació i el salari de les monges havia de ser a càrrec de la Junta de Monts i Senyoriu Territorial de Bétera, dels seus propis ingressos, generats per les terres. (Segons Madoz -com hem referit més amunt-, el 1846 Bétera tenia una escola pública de xics i una altra de xiques).
El castell de Bétera, des de finals del segle XVII, durant el XVIII i principis del XIX, tenia algunes de les seues dependències destinades a calabossos de la població, segons consta en A.M.V. "Cartes Misives " en l'apèndix núm. VI.
L'any 1813, d'acord amb la Reial Ordre de 1811 que suprimia els drets senyorials, l'ajuntament de Bétera va assaltar el castell en nom del rei, hi va empresonar l'administrador, va obligar a eixir els criats i es va apropiar de les habitacions del senyor, del celler, el trull, les premses i d'altres instal·lacions del castell. Però el 1814, una sentència judicial va instar l'alcalde a restituir al senyor, En Genaro Rabassa de Perellos i Lanuza, totes aquestes pertinences i a pagar una multa de dues-centes lliures.
El dia 5 d'abril de 1825 va nàixer al castell En Vicent Dasí Lluesma, fill del poble al servei del marqués de Dos Aguas i gran benefactor de Bétera, el qual, l'any 1853, va rebre els béns del citat marquesat, amb el títol de XIX baró de Bétera, en morir sense descendència natural l'anterior baró, En Genaro Rabassa de Perellós i Palafox.
Es va col·locar el rellotge del castell el 1897, possiblement com a mostra de prosperitat i folgança econòmica, doncs era el "boom" de la vinya i Bétera tenia fama de bons vins.
Convertida Bétera en una població dinàmica, amb una economia ascendent, amb un augment de població constant, es van realitzar algunes construccions importants que, junt amb l'arribada del tren, eren senyals de prosperitat. En 1882 fou inaugurat l'escorxador públic, obra de l'arquitecte Joaquim Maria Belda, van donar fi les obres de l'ermita, la qual fou pintada i daurada el 1884, i el panteó el 1892.
També cal resaltar, que per aquelles dades, i concretament el 23 d'octubre de 1889 Vicent W. Querol, el gran poeta valencià de la Renaixença, va El morir a Bétera ja que es trobava uns dies de repòs a la "casa Blanca" del Mas d'Aguirre, segons tenia per costum. Vicent W. Querol és l'autor dels llibres "Rimas" i "Rimes catalanes".
Original en Valencià per Amparo Doménech Palau
Traducció al Espanyol per Antonio Adrián Aguilella