 |
 |
| Español | Valencià |
|
|
| Español | Valencià |
CAPÍTOL II: DESENVOLUPAMENT HISTÒRIC GENERAL
8.-LA GUERRA DE LA UNIÓ
La Unió de la ciutat de València i del Regne de València va ser una revolta de caràcter constitucional, reivindicadora de la integritat del règim foral, protagonitzada per la mateixa capital, al front d'una coalició que agrupava a gran part del país, enfront del rei Pere IV el Cerimoniós, durant els anys 1347-1348.
Va ser un moviment de caràcter ciutadà i popular, sorgit en una conjuntura de crisi agrària i en un ambient de descontent enfront de la monarquia provocat pels repetits subsidis monetaris destinats a la política mediterrània de Pere IV.
El factor que desencadenà la revolta va ser la política autoritària del rei i dels seus consellers, encaminat a l'enfortiment del poder monàrquic enfront del règim pactista tradicional de la Corona catalano-aragonesa; l'autoritarisme monàrquic va culminar a principis de 1347 amb la proclamació com a hereva de la infanta Constança, primogènita del Cerimoniós, contradient el costum sucssesori, en prejudici del seu germà Jaume, comte d'Urgell.
L'1 de juliol de 1347, la ciutat de València va proclamar la Unió, una lliga juramentada destinada a forçar la Corona a l'abandonament de la política autoritària i a la creació d'institucions de control del govern reial. La Unió obtingué l'adhesió d'una gran part dels llocs del Regne, junt amb Alzira, Morvedre i, més tard, Castelló de la Plana; en tant que la Fraternitat o lliga monàrquica, dirigida pel governador Pere de Xèrica, agrupava a la majoria de les viles reials i a quasi tota la noblesa, consagrant-ne la divisió del país.
Desprès d'intents fallits de diàleg, instats per la Corona, s'aplegà a la guerra en desembre de 1347. Un any desprès, l'any 1348, el rei va entrar victoriós a València frustrant així el projecte de la burgesia valenciana d'imposar limitacions al poder monàrquic.
Bétera i Bofilla, aleshores sota el domini aristocràtic de l'Orde de Calatrava i amb una població bàsicament morisca, sempre al servei dels senyors feudals, prengué part per la Unió. El castell de Bétera es va convertir en el màxim espectador d'una de les primeres d'aquelles sanguinolentes disputes. El 15 de desembre de 1347, les tropes reials, dirigides pel governador en funcions En Pere de Xèrica, va instal·lar el seu campament prop de Bétera, esperant-ne els reforços que el Cerimoniós enviava al front de l'infant En Pere, el seu oncle. Els coalitzats en veure el perill que enfonsava la proximitat de les tropes enemigues a la ciutat de València, enviaren un emissari a Bétera per a dir-li que si tenia mals propòsits per a la ciutat, aquesta faria front fins a les últimes conseqüències. Pere de Xèrica, no va fer cas i va atacar el castell de Bétera, on els units havien situat una guarnició de soldats. Després d'apoderar-se del castell i de la població va passar a l'horta.
La cort de la Unió, per a socórrer els homes del destacament del castell i evitar que el de Xèrica continuara amb les seues malifetes, va decidir alçar les armes i traure la senyera de la ciutat contra ells. Gilabert Dalmau de Cruïlles, cap de les forces unides va aconseguir reunir sota les seues ordres un exèrcit de trenta mil homes que, sense demora, anava cap a Bétera. En veure els de la reialesa que s'apropaven les forces unides, van eixir de Bétera per enfrontar-se amb ells i així entraren en una cruel lluita. L'exèrcit del rei, comptava amb onze mil homes entre soldats i companyies de gent procedent de les viles de Terol i Xàtiva, junt amb un contingent de sarraïns. Malgrat l'entusiasme, no es van poder equiparar a les forces de la unió, les quals triomfaren en la batalla; l'exèrcit de la reialesa va abandonar el front fugint cap a Torres-Torres. Desprès del resultat victoriós, la Unió s'alçà de Bétera emportant-se triomfalment a València els pendons i estendards arravatats a l'enemic i els va penjar, desprès, a la catedral amb tota solemnitat.
A l'abril de 1364, el monarca Pere IV el Cerimoniós ordenava, amb tot rigor, la destrucció de la fortalesa de Bétera, alhora que disposava que no es tornara a construir. Les raons de tan dura sanció guarden relació amb els enfrontaments que per aquells temps mantenien Pere IV el Cerimoniós i el rei castellà Pere I el Cruel (anomenada guerra dels dos Peres).
En efecte, el maig de 1363, el rei castellà havia posat asetjament a la ciutat de València, però abans s'havia apoderat de les comarques existents entre Llíria i Sagunt, i així havia ocupat tots els castells que hi havia als seus camps. Pere I el Cruel va posar al castell de Bétera un xicotet destacament de soldats amb la missió de vigilar la frontera amb València, i va reforçar els murs amb prevenció de qualsevol atac. A més, els seus components es dedicaren a la devastació i a la pilleria per l'horta, perillant-ne així la seguretat de València. Mentrestant, l'exèrcit aragonès anava avançant, i un any més tard (abril de 1364) l'avanç originà l'abandonament dels castells pels seus ocupants castellans.
El Cerimoniós va aprofitar aquesta circumstància per a ordenar la seua destrucció per por que l'enemic els recuperara. La destrucció, tal com diu l'ordre, devia ser a càrrec del senyor de la vila, en el cas de Bétera l'Orde de Calatrava, mesura que, sembla, va ser efectuada immediatament. Malgrat que no hi ha dades referents a la nova construcció del castell, sabem que va ser després de la mort de Pere IV el Cerimoniós (1387).
Original en Valencià per Amparo Doménech Palau
Traducció al Espanyol per Antonio Adrián Aguilella