Bétera, un poble per a tots

Ver la página en Español Veure la Pàgina en Valencià
Español Valencià
Portada Presentación Introducción Agradecimientos Himno de Bétera Escudo de Bétera Fotos Indice      
I II III IV V VI VII VIII IX X XI
Apéndice I Apéndice II Apéndice III Apéndice IV Apéndice V Apéndice VI Bibiliografía        

CAPÍTULO VII: FIESTAS DE BÉTERA

1.- LA FIESTA MAYOR

"Mare de Déu d'Agost", "Obreres", "Majorals", "Alfàbegues", "Confeti", "Albaes", "Coets", "Sant Roc i el gos" i " La vuitava".

Aquest conjunt de paraules envolten la festa major de Bétera i cada una per separat té suficient significat i contingut per als veïns d'aquest poble, perquè cada una desenvolupa el seu ritual, i el protagonisme necessari de la cultura viva de Bétera, i un any darrere d'altre té garantida la seua tradició.

Primerament, explicaré el procés de la nostra festa major, "festa de la Mare de Déu d'Agost" o "festa de les Alfàbegues".

"Les festes d'Agost" comencen al voltant del migdia de qualsevol 22 d'agost, quan "Obreres i Majorals" toquen la porta de la dona elegida, i entre besos, confeti, aplaudiments del públic, traques, música i llàgrimes d'alegria es fa el lliurament de la butlleta, és el lliurament del títol "d'Obrera de la Mare de Déu d'Agost". Aquest acte es realitza quatre vegades i amb un orde establert (primera i segona fadrines i primera i segona casades). Quatre dones que representaran tot l'any a Bétera i que seran les protagonistes de la propera festa. Aquest acte tan emotiu del lliurament de la butlleta, desperta molts sentiments en la família de l'elegida: il·lusió, alegria, esforç, treball, economia, família, veïnat, esperança, salut i, al final, diuen "la Mare de Déu ens ajudarà". Aquesta festa permet que els sentiments de cohesió s'expliciten i obliga, a tots els implicats en ella, a prendre consciència i sentiment social més enllà del familiar.

Des de fa deu o quinze anys cap ací, els majorals de l'any venidor, també acudeixen a aquestes cercaviles i al lliurament de butlletes, ja que els fa il·lusió conèixer les obreres que amb ells faran la festa a l'any següent. Aleshores agafen de bracet a la jove afortunada i tots continuen el camí amb música, confeti, i cada vegada més gent, per a observar aquest gran espectacle de sentiments, emocions i sorpreses. Generalment la interessada no ho sap mai ni, de vegades, la seua família.

Quan una dona no accepta la butlleta, la festa es troba amb mancança d'obrera o d'obreres fins que es presenten voluntàries. Una vegada és segur que farà la festa, un diumenge, les altres obreres, els majorals i la xaranga acudeixen a sa casa, simulant l'acte del lliurament de butlleta, i, així, el poble queda satisfet perquè ja té les quatre obreres per a la festa.

Des d'uns anys cap ací, quan no és acceptada la butlleta, les obreres i els majorals tornen a casa del Sr. rector i en fan una altra, per a donar-la aqueix matí. Després, per a celebrar-ho, dinen tots junts i conviden als membres de l'Ajuntament.

A les vuit de la vesprada, es fa la processó d'acomiadament a la Mare de Déu i a sant Roc; en ella, cada obrera fadrina vestida amb el vestit de valenciana i la mantellina, i les obreres casades amb el vestit de clavariessa amb pinta i mantellina, duen davant l'obrera del següent any, a mode de presentació al poble davant la Mare de Déu; per la seua banda, els majorals amb els seus típics vestits amb el mocador. En acabar la processó el Sr. rector anomena les obreres per a l'any vinent. La part religiosa de la festa finalitza amb un bes a la Mare de Déu. Tant els majorals com la corporació municipal, en un ritual molt emotiu, acompanyen, segons l'ordre establert (primera fadrina, primera casada, segona fadrina i segona casada) les obreres a sa casa.

Las cuatro obreras con el vestido de basquinya, que lucían en la procesión de San Roque hasta el año 1949

La xaranga va tocant pel carrer, els majorals amb els ciris en flama i, darrere, la corporació; en aplegar a casa de l'obrera els majorals deixen els ciris encesos a terra, en ordre i, al so de la música, passen un a un a acomiadar-se de l'obrera. Els últims majorals en passar són el caixer, el secretari i el president (al so del tema musical "Adiós con el corazón"). Així, amb llàgrimes per tot arreu, fotografies i aplaudiments, queda cada obrera en sa casa; els majorals i la corporació acudeixen a acomiadar al president dels majorals i els sentiments de pesar (perquè s'acaba), d'alegria (perquè ho han passat bé) i de cansament, tornen a aflorar.

A les 23 hores comença un espectacle a l'Albereda i, durant el descans, es fa la presentació, a tot el públic, de les obreres i els majorals de l'any vinent. Es fa un castell de focs d'artifici i, en acabar l'espectacle, donen fi les festes de qualsevol any per a tota la gent del poble, excepte per a les obreres i els majorals, doncs ells comencen una nova faena amb il·lusió: tots somien que la loteria els done algun colpet de sort (els majorals del '97 van rebre el primer premi en una sort del mes de novembre).

Els majorals passen l'any fent moltes juntes, planejant, organitzant i decidint com i de quina manera faran les millors festes perquè agraden a la gent. El fruit del seu esforç és administrar un pressupost, que ja ronda els vint milions de pessetes, els quals ixen de la loteria, les targetes, alguna rifa i el treball de dos mesos amb el "bar dels majorals a l'Albereda".

Les obreres, des del dia 22 d'agost, representen la dona de Bétera: les fadrines l'encant, la bellesa i l'esplendor de les xiques joves, les casades representen la dona madura, responsable, elegant, serena...

Les quatre són requerides per qualsevol institució o acte del poble, perquè, amb la seua presència, honren Bétera.

Tradicionalment, llevat d'alguna excepció, sempre han sigut dos obreres fadrines i dos casades. No se sap ben bé per què, ni ho he trobat escrit.

El primer acte públic, institucionalitzat de fa molts anys, és la participació de les obreres i els majorals a la cavalcada dels Reis Mags, el dia 5 de gener.

El segon compromís amb el poble és el sopar de sant Valentí. Les obreres, a les vuit de la vesprada, són arreplegades pels majorals amb la xaranga i, desprès d'unes cervaviles, ben elegants (les obreres amb un vestit de nit llarg i els majorals amb vestit-jaqueta), acudeixen al sopar. Aquest sopar comença amb la presentació de les obreres, les quals són admirades i aplaudides pels assistents. Després de sopar, hi ha el ball que obrin els protagonistes de la festa amb un vals, un pasdoble, una polca,... que, prèviament, han anat a aprendre per a tal motiu. Aquest acte dura al poble una setmana o dos; els que han anat al sopar, conten als que no han pogut anar, pèls i senyals de les obreres, del vestit, les joies, els cabells, el maquillatge... Entre els que hi assisteixen comenten qui va estar la més bonica, la més fina o la més elegant.

En passar la festa de sant Valentí la faena comença a multiplicar-se. Les obreres fadrines han de buscar-se el vestit de valenciana, aprofitant que les botigues ho tenen tot exposat per a les falleres.

Cap a finals del març o principis de l'abril, es planten les alfàbegues i, elles amb els seus familiars i amics, són les encarregades de cuidar-les. De fa uns vint anys cap ací, la part forta corre a càrrec de l'Ajuntament que hi dedica una persona per a criar-les. Aquesta persona, fins l'any 1997, ha sigut "Manolo, el morquero".

A més d'atendre els actes de representació, prompte comencen els assaigs de ball valencià i, altra vegada, el ball de saló.

Tant les obreres fadrines com les casades prompte comencen a tractar amb la modista per a preparar els vestits que lluiran en les festes, doncs seran les nostres reines i com a tals han d'anar abillades. A més d'il·lusió també hi ha un poc de preocupació per voler estar com correspon: les millors.

En aplegar el mes de juny o el de juliol, els familiars i els amics de les obreres fadrines acudeixen totes les nits a passar una estona d'amistat i germanor, i per a treballar; la faena que cal fer és arrissar paperets de seda per a, després, vestir les canyes que decoraran les alfàbegues del dia de l'ofrena.

Quan comença el mes d'agost ja comencen a fer-se realitat tots el somnis, tant per a les obreres com per als majorals.

El primer dissabte d'aquest mes, des de l'any 1970, es fa un sopar de gala i els majorals s'encarreguen dels preparatius; últimament es fa a la piscina del polisportiu, però abans es feia en algun xalet del poble o al club de golf. En aquest sopar, on de vegades van set-centes o vuit-centes persones, hi ha música, flors, llums, alegria i, sobretot, l'esplendor i l'elegància de les obreres que són el punt de mira de tots els assistents. El ritual d'aquest sopar és semblant al del dia de Sant Valentí.

Després d'uns dies de descans arriba la nit màgica del 12 d'agost: "la nit de la presentació". Aquest acte està realitzant-se des de fa, aproximadament, uns quaranta anys.

L'acte comença quan les obreres i els majorals, tots molt elegantment vestits, elles amb un encant i una bellesa inigualable, radiants, van en cercavila, acompanyats per la banda de música, fins arribar a l'Ajuntament on són rebuts per les autoritats provincials i municipals. Després de les pertinents salutacions, els convidats les obreres i els majorals, de nou amb la banda de música, van a la recepció que fa l'Ajuntament amb motiu de la presentació o inauguració de les festes majors de cada any. En finalitzar el vi d'honor, fent-ne un cercavila, tots van a l'Albereda, on es realitzen tots els actes de les festes.

Amb tota solemnitat, i seguint el ritual, el presentador anomena la primera obrera fadrina, que acompanyada de l'autoritat provincial i al so del pasdoble "València" interpretat per la banda de música, puja a l'escenari. De la mateixa manera ho fa la segona obrera fadrina, que sol anar acompanyada pel Sr. alcalde, a continuació la primera obrera casada acompanyada pel regidor de festes i, finalment, puja la segona obrera casada acompanyada pel president dels majorals. Amb paraules d'alabança i d'homenatge a la dona de Bétera, a la qual representen, se'ls fa lliurament d'un pergamí i d'un ram de flors.

Acte seguit, el presentador anomena cada un dels majorals, i en pujar a l'escenari reben, de la mà d'una obrera, el pergamí amb el títol de majoral; el presentador diu un redolí o una frase graciosa per cadascun. L'últim en pujar és el president, que sempre té unes paraules d'agraïment al poble per la col·laboració, al mateix temps que ens desitja bones festes. Les quatre obreres queden assentades en un escenari majestuós, i són admirades per tots. El mantenidor, amb el seu pregó de festa, fa homenatge a les obreres, els majorals i a les alfàbegues. D'aquesta forma, acaba l'acte de la presentació. Després d'un xicotet descans es fa un espectacle, que l'Ajuntament té a bé oferir al poble.

Els dies 13 i 14, hi ha actuacions musicals, per la nit, a l'Albereda. Cal destacar la revetla fins a les quatre del matí de la vespra de la festa. Aquests actes són inaugurats per les obreres i pels majorals.

També té especial rellevància el sorteig i ornamentació de les alfàbegues. Cap a les cinc de la vesprada del dia 14, les plantes es divideixen en dos grups, el més equitatius possibles, i, per sorteig, a cada obrera li toca una fila. Tot seguit, els familiars, les amigues i les veïnes acudeixen a l'hort de les alfàbegues per a deixar-les "vestides" i adornades amb flors (com es pot veure en les fotografies).

Així s'arriba al dia més gran, el dia 15 d'agost, el dia de la Mare de Déu, on ella és el motiu de l'ofrena.

Després d'una sorollosa despertada, per anunciar la festa, cap a les nou del matí, els majorals amb la corporació municipal i la banda de música, ixen de l'Ajuntament i, amb el ritual que estableix la tradició, van a arreplegar a les obreres fadrines per a dirigir-se a l'hort de les alfàbegues, des d'on eixirà l'ofrena cap a l'església.

Inicia la desfilada la clàssica parella del tabal i la dolçaina i, a continuació, una a una, van eixint totes les alfàbegues per ordre de grandària, de menor a major. Per al transport d'aquestes formoses i majestuoses plantes, d'aroma inconfusible i d'intens perfum allà per on passen, s'ha d'utilitzar una espècie de baiards, on els tests es col·loquen al centre i així, els joves, convidats per l'obrera, transporten les alfàbegues de l'ofrena. La desfilada té dues parts: la primera, comença amb les alfàbegues xicotetes i finalitza amb les més grans, i darrere una banda de música; la segona part, idèntica a la primera, també finalitza amb un altra banda de música. Les obreres apareixen davant de l'última planta de cada part, acompanyades del "sombrillero" i, amb el vestit de gala de valenciana, radiants i dignes de representar València en qualsevol lloc. Com una reina, darrere d'ella va la "cort", els seus familiars barons més pròxims (pare i oncles) i la meitat de la corporació municipal, l'alfàbega més gran que li ha tocat en sort i la banda de música tancant la primera part de l'ofrena. La segona part és idèntica a la primera. Encara que de l'hort de les alfàbegues a l'església hi ha una distància de 1000 metres, aproximadament, l'acte dura més de tres hores, doncs, com tots els actes similars, l'ofrena també té el seu ritual.

La curiositat i el desig de contemplar les obreres fa que aquestes siguen requerides pel públic, que es troba pels costats de l'itinerari per poder-les admirar detingudament uns minuts. La missió d'elles es apropar-se, per a tal fi, i parar-se uns moments davant dels espectadors, i és en aquest moment quan sorgeix la tradició i costum de demanar a l'obrera una "volteta" per a poder observar tots els detalls. Concedida la "volteta", aquesta finalitza amb un cerimoniós moviment del peu cap endavant, amb el mateix art i precisió que es fa un pas de ballet, perquè el curiós espectador puga apreciar, fins i tot, les sabates. Una vegada i una altra, cada cinc passos, l'obrera és requerida per a demanar-li "una rodaeta i el peuet". Després de ser aclamades, exaltades i admirades per la gent, en contemplar el seu esplendor i la seua bellesa, sense poder evitar la seducció de la seua presència, el seu talant alegre i el somriure als llavis, li demanaran fer-se una foto amb ella, per a immortalitzar aquest moment que segueix el ritual establert; altres demanen veure més de prop l'ombrel·la i poden apreciar tan delicat i exquisit instrument, que sols pretén, de la mà del "sombrillero", tapar-li el sol.

Tradicionalment s'ha opinat, que la missió de les dues clavariesses casades és acompanyar, custodiar i guiar, amb el palpable símbol de protecció, les dues fadrines. Tant és així que cada casada forma parella amb una fadrina i l'acompanya sempre.

Això succeeix en tots els actes que es realitzen al llarg dels vuit dies que duren les festes, exceptuant-ne, precisament, l'ofrena de les alfàbegues, en què el recorregut només el fan les dues fadrines fins a la porta de l'església, on les dues casades, amb distinció, elegància i serena bellesa, vestides de clavariesses, amb pinta i mantellina, s'encarreguen de rebre les fadrines, de posar la mantellina blanca a cada obrera fadrina i entrar, a continuació, al temple. Les quatre juntes, com a essència encarnada que són, oferiran a la Mare de Déu, en aquest lloc sagrat, l'esforç de tots, el treball i els seus fruits, l'alegria , la generositat i l'amor, perquè elles s'ofrenen al poble com a líders de la festa, aportant el seu sacrifici i la seua dedicació, al temps que acudeixen i presideixen tots els actes, sempre ben rebudes, escortades pels incondicionals majorals.

Finalitzada la Santa Missa, tots se'n van a dinar i fins aquí aplega la tradició; les obreres fadrines conviden a dinar als joves cosieters i a la corporació municipal doncs, uns davant i els altres darrere, les han anat escortant.

- Les obreres van abillades amb el vestit regional valencià fet expressament per aquest acte, ja que la seua solemnitat ho requereix. (Ací creem, sincerament, que no les superen en cap lloc de la província).

Actualment, però, aquest vestit confeccionat per persones especialitzades en aquest art, manté les característiques i la riquesa dels antics artesans. El davantal i la mantellina també són vertaderes creacions artístiques, tant pels brodats com per l'ornamentació que van en consonància amb el vestit.

L'obrera és vestida per una especialista, que sol ser la que ha confeccionat la costura, sense oblidar el pentinat, que no ho fa una perruquera qualsevol sinó una artesana en el cabell de valenciana, on es colocaran les pintes i les agulles. Naturalment duu la cara maquillada i el toc final de les joies, entre les que destaquen "els raïms", el collar de perles, la "joia del mig" (valuosa agulla de pit que fa joc amb els raïms i que es col·loca al pit subjectant les puntes de la manteleta). Els braços estan adornats amb precioses polseres, igual que els dits ho estan amb anells.

"El sombrillero" sol ser el nuvi, un familiar o un amic de l'obrera, que té una missió molt concreta durant tot el recorregut de l'ofrena. Va vestit igual que els majorals -com després explicaré- i és qui duu l'ombrel·la, que també ha sigut confeccionada per a aquest acte, generalment, per una especialista, que en aquest menester fa vertaderes filigranes pel seu primor, la delicadesa en els brodats i en l'ornamentació.

A les vuit de la vesprada comença la processó, també molt especial. Des de l'any 1972 ix la imatge de sant Roc, davant de la Mare de Déu, acompanyada pels clavaris i per les clavariesses, que en el seu honor faran la festa al dia següent. Sabem que fa uns quants anys no hi havia clavaris de sant Roc i no es feia la festa, encara que sempre s'havia celebrat el dia 16 com a tal. A la Mare de Déu, l'acompanyen les quatre obreres vestides de clavariesses amb pinta i mantellina negra i els majorals vestits amb vestit-jaqueta (cada obrera amb el seu marit o el "sombrillero"). És costum que a la processó vagen només els convidats de les obreres i totes les dones de Bétera que hagen sigut obreres. Els altres veïns del poble, tot i sentir-se protagonistes i admiradors de la festa, acudeixen pel carrer a veure-la passar.

Continuant amb el ritual de la festa, a les dotze de la nit i a la porta de l'església, comença la "Nit d'albades", acte que es manté al llarg dels anys i que conserva gran part del folklore regional. Cantadors i cantadores, al so del tabal i la dolçaina, comencen aquest acte, cantant l'"Ave Maria", després li canten a sant Roc, acte seguit van a cantar-li al Sr. rector, continuen en l'Ajuntament, on li canten a l'alcalde, al regidor de festes i als que s'hi troben en aquell moment. La "nit d'albades" o "cantà" va tota la nit rondant pel poble perquè el seu so ha d'aplegar a cada obrera, a cada majoral i a tota persona que s'haja implicat en la festa.

Aquesta nit és màgica, plena de cants i de sorolls, i aquells que es queden al poble i no van pel carrer, no poden dormir en casa, perquè també és la "nit del coets". Després de disparar, a la una de la matinada, la clàssica "cordà", els majorals i altres grups de persones, que ja han sigut o volen ser majorals en els propers anys, comencen a tirar coets per tot el poble fins que ix el sol. La tradició diu, i es manté, que els coets han de respectar la "cantà", de tal manera que han de deixar una distància d'uns cinquanta metres, des d'on es trobe, sense tirar coets. Així, tots els que tenen gust d'oir aquests cants passen la nit del quinze d'agost amb el cant valencià.

A l'endemà, tot són ratlles negres i coets per terra; hi ha tants, que fan una estora. No obstant això, a les deu o les onze del matí ja està tot net, perquè la colla d'agranadors municipals i totes les dones al carrer, cada una netejant la seua façana, fan que el poble quede com si no hi haguera passat res.

El dia 16, que si no és diumenge l'Ajuntament el declara festa local, és el dia de Sant Roc; els seus clavaris i clavariesses fan la celebració amb una missa i conviden a les obreres i als majorals. Acte seguit, comença el retaule, els cantadors amb el so de guitarra, guitarró i alguns instruments de vent van a cantar a la porta de l'església, a l'Ajuntament, les obreres i els majorals, els clavaris i les clavariesses de sant Roc. Per la vesprada, com tots els dies, les obreres i els majorals protagonitzen l'acte que corresponga: social, esportiu o festiu.

Tots els dies, pel matí i puntuals, les obreres de la Mare de Déu d'Agost acudeixen, acompanyades pels majorals (no tots), al ritme de la xaranga, a missa. Des de fa uns vint-i-cinc anys cap ací, l'horari ha canviat: primer era a les nou del matí, després a les deu i ara a les onze. A les vuit de la vesprada, tornen a l'església per a celebrar l'acte del rés del rosari.

També tots els dies de festa, les obreres i els majorals, amenitzats per la xaranga, després d'alguna cercavila dinen junts. Per aquest motiu, després de vuit dies, acaben per enfortir llaços d'amistat eterna, que deixen records de joves i de majors, d'homes i de dones.

Allà on es desplacen, van sempre acompanyts per la xaranga. Totes les nits, les obreres, abillades amb un vestit en consonància amb l'acte on hagen d'anar (concert, teatre o revetla) i els majorals, vestits de majoral, són acompanyats per la xaranga a l'Albereda, on obriran l'acte que corresponga.

El dia següent al de sant Roc és el "dia del gos". A més de desenvolupar-se els actes que corresponguen, en aquest dia hi ha el ball de Torrent i la coetà del gos. Com que de vegades s'amuntega la faena , el ball de Torrent es fa al dia següent, algun any.

A les vuit de la vesprada, a l'Albereda, les obreres i els majorals, amb la companyia dels balladors i balladores de la falla Gran Via de l'Est oferiran al públic una important peça del nostre folklore: el ball de Torrent.

La resta de dies, fins al 22 d'agost, es repeteixen amb puntualitat tots els actes fins a les dos de la matinada. Aquest dia, el vint-i-dos, és especial doncs és el dia de la "vuitava", el final de festa, i té una càrrega emotiva molt forta. És el dia del relleu, el dia en què es fa el lliurament de la butlleta d'aquestes quatre obreres, que acaben el seu regnat. Aquest dia comencen les quatre dones elegides per les seues respectives antecessores de forma confidencial i directa, i no per un jurat, la qual cosa es correspon perfectament amb el simbolisme que protagonitza la dona de la festa.

A les onze del matí, les obreres van a missa amb els majorals vestits de gala igual que el dia 15 i, després de missa, seguint la tradició i sense alterar-ne el ritual, les quatre obreres entren a la casa abadia i davant del Sr. rector de la Parròquia de la Puríssima, escriuran en quatre butlletes, el nom de les quatre dones que elles desitgen que siguen les obreres per al proper any. Les obreres amb la butlleta a la mà, acompanyades del "sombrillero" les fadrines i les casades pel seu marit, amb els majorals darrere tirant-ne confeti per tot arreu i en cercavila amb la música de la xaranga, amb tots el veïns i veïnes que tenen gust de veure-ho, fan l'acte de lliurament de la butlleta.

La primera obrera fadrina indica el camí per on s'ha d'anar i, amb secret per a tots, apleguen a casa de la primera obrera fadrina elegida per a l'any vinent, després van a casa de la segona obrera fadrina i, a continuació, faran el mateix amb les obreres casades.

Amb la intenció de desenvolupar i donar contingut a eixes paraules que tant signifiquen per a la nostra Festa Major, citaré un document de Gustavo Navarro i Barba, membre del Grup d'Antropologia Visual de Barcelona i de l'Institut Català d'Antropologia, que es troba en el llibre del "II Congrés d'estudis comarcals del Camp de Túria", anomenat "La Mare de Déu d'Agost, sant Roc i el gos. El reflex dels cicles bubònics en el calendari festiu. Bétera com exemple." Al mateix temps, introduiré uns altres escrits de llibres de festes, que he considerat adients.

LA MARE DE DÉU D'AGOST

Molts noms rep la Mare de Déu. Al mes d'agost, en molts llocs els cristians l'anomenen "la Mare de Déu d'agost", "la Verge d'agost" o perquè celebren la Assumpció de la Mare de Déu al cel també l'anomenen l'Assumpció. Per a Bétera no importa l'advocació, el dia 15 tot el poble està de festa, de festa major. La festa de l'Assumpció és la més antiga i solemne de les que l'església catòlica celebra en honor de Maria, la Mare de Déu.

"...Tres són els elements que serveixen de base a la festa, la Mare de Déu, sant Roc i el gos, del primer element podríem dir que la festa de l'Assumpció de la Mare de Déu sembla ser la romanització i cristianització d'una altra festa anterior, encaminada a celebrar el goig de les collites entre les messes i les veremes, és a dir, entre l'arreplegada dels grans i cereals i de la vinya; moment de descans de la vida agrícola. Aquest fet no ens ha de portar a lliures interpretacions de suposats cultes a la terra i la vegetació, d'origen remot i per tant indemostrables, sinó tot el contrari, a la constatació que el nostre calendari festiu és la confluència de diversos calendaris festius anteriors, dels quals cal destacar per la seva influència el romà, el jueu i el litúrgic cristià.

L'església catòlica considera la festa de l'Assumpció com una de les seues celebracions principals, és la més antiga i solemne de les que celebren en honor de la Mare de Déu. L'apòcrif "De transitiu Mariae", de St. Joan Evangelista, compost al començament del segle V i de grandíssima influència en tots els escrits assumpcionistes posteriors, conta que els Apòstols establiren tres dies per commemorar la memòria de Maria: De seminibus (25 de gener, perquè la sembra tingués èxit), Ad Aristas (15 de maig, per una bona collita) i Pro Vitibus (15 d'agost, perquè la verema fos abundant). D'aquestes tres dates, l'última n'era la més important. A partir del segle VI comença a ser relacionada a Orient amb la Dormitio de Maria i l'Emperador Maurici (582-602) la ratifica amb un decret. Per a occident, però, caldrà esperar al segle següent.

Des d'un punt de vista històrico-litúrgic serà, durant tota l'Edat Mitjana la celebració més brillant i solemne de totes les marianes. En l'any 863, el Papa Nicolau I, la posava al nivell de Nadal, Pasqua i Pentecosta i en el segle XII, el Papa Silvestre la commemorà amb unes esplendoroses processons i tot un seguit d'actes que duraven diversos dies. Aquests fets junt amb la gran devoció mariana que sembla que professaven diversos reis i reines de la Corona Catalano-Aragonesa (Jaume I, Pere III el Cerimoniós...) provocarien la seua implantació generalitzada en els territoris de la Corona, convertint-se el dia 15 d'agost, el dia amb més festes majors de tot l'any. Aquest és un fet prou documentat i ja l'any 1344 durant la processó de l'Assumpta foren dictades les ordenacions de cort pel rei Pere III, en les quals hi fa referència en tractar dels paraments sagrats reials..."
  Mare de Deu d'Agost

"...La implantació del culte marià està generalitzada al nostre país degut a dos factors principals, per un costat els reis i reines del casal de Barcelona professaven una gran devoció mariana, i per una altra banda sembla ser que existia una pretensió centralitzadora i universalista per part de Roma, que no veia amb gaire bons ulls el procés de localització i fragmentació del culte que portaven les esglésies locals i els seus sants especialistes. L'església romana intentà la difusió de Maria com a element universal, la seua implantació serà generalitzada a les nostres contrades, però també patirà el procés de localització i de diferenciació en multitud d'advocacions. I molt aviat la trobarem com el personatge del panteó sagrat al qual se li demana la seua intercessió per a previndre la pesta.

Les dones trobaran durant molt de temps en la seua imatge un model a seguir, i l'església es convertirà en l'únic espai públic on les dones podran jugar un cert paper, malgrat ser una institució regida per homes, l'església catòlica es feminitzarà, doncs serà l'únic lloc on les dones poden recloure's i ser escoltades. Per tant, no té res d'estrany la profusió de devocions marianes arreu del país, i trobar confraries femenines com la de Bétera, amb les seues obreres i clavarieses, les quals han donat un protagonisme festiu a les dones impensable en altres llocs, encara que avui dia amb uns rols festius molt fixats per la tradició, pot servir d'impediment i/o excusa per intentar barrar el pas a les dones a uns altres papers de la festa.

La primacia de l'Assumpció com a dia festiu als nostres pobles és inexcusable, segons els vots i promeses realitzades per les comunitats. No gaire lluny, en el llistat de sants més celebrats se situa sant Roc, celebrat immediatament després de la Mare de Déu d'agost. La imaginació popular construí un relat per tal de recollir aquesta relació entre l'Assumpció i Sant Roc, del per què una festa se celebra immediatament després de l'altra...".

LAS OBRERAS

"...Donada la importància de la festa, la seua organització de sempre fou complexa, per tant la pròpia institució eclesiàstica creà els organismes adequats per integrar als seus feligresos en la preparació i organització festiu-religiosa, per tant creà les Obreries o juntes encarregades d'organitzar les festes religioses. D'aquestes Obreries deriva el mot d'obreres que reben les dues joves fadrines de Bétera i tal com ens diu el Diccionari Etimològic Alcover-Moll, Obrer/era té la significació de: Cadascun dels que tenen a llur càrrec l'administració de l'obra d'una església, d'una confraria o d'una altra institució religiosa o benèfica.

La referència que realitza Joan Amades en el seu Costumari a les festes de Bétera ens donarà una altra pista important respecte de l'origen del mot Obrera.

Una de las obreras con el "sombrerillo", en el recorrido de la ofrenda

"A la població de Bétera, a l'horta valenciana, celebren la Festa de les Alfàbregues. Curen de l'organització dues fadrines, qualificades d'obreres, i dues casades, que anomenen Clavariesses. Les primeres tenen a llur càrrec la comesa d'agombolar i fer créixer setze alfàbregues com més grosses i ufanes millor, les quals, la vigília de la festa, són conduïdes al temple en processó concorreguda per tota la població. Hi assisteixen les autoritats i els clavaris. Les alfàbregues figuren en tabernacles conduïts pels fadrins, seguits de molta mainada i de tot el poble, cadascun amb el seu test d'alfàbrega, i tothom s'esforça per dur-la ben grossa i gemada. El sacerdot beneeix les alfàbregues. Vuit de les setze conreades per les obreres resten al presbiteri del temple durant els vuit dies següents, i les altres vuit les porten al Cabanyal. Durant totes les festes, les obreres, a les quals sempre fan costat les clavariesses, ocupen un lloc distingit i exerceixen un paper preeminent". Encara que avui s'utilitze generalment el mot Obreres per designar tant a les dones fadrines con a les casades, el nom de Clavariesses recollit per Joan Amades dóna consistència a la tesi que Obrera deriva d'Obreria, doncs segons recullen Alcover-Moll, el mot Clavari o Clavariessa: "A Mallorca i al País Valencià es dóna el nom de clavari al president d'una obreria o junta encarregada de regir una confraria i d'organitzar la festa del Sant Patró. -F Presidenta d'una obreria o junta de confraria femenina."

Aquestes diferències de denominació entre fadrines i casades es corresponen perfectament amb el paper que tenen a la festa; les Obreres es mostren a la comunitat, ensenyen les seues qualitats personals, donen la volteta, ensenyen el peuet, mostren la riquesa familiar, la seua riquesa de vestits i d'ornaments. Originalment el fet de conrear les alfàbregues durant tot l'any, era també el de mostrar la seua capacitat creativa, la seua capacitat de sacrifici perquè una petita planta pogués créixer, crear i sacrificar-se, dos virtuts imprescindibles del rol social atorgat a les dones. Mentres que el paper de les dones casades és tot un altre, elles no tenen cap necessitat de mostrar-se, estant fora del ritual de seducció que realitzen les Obreres fins arribar a l'església, el seu paper és el de dirigir i guiar, per acollir sota la seua mantellina protectora a la jove fadrina..."

"...Bétera celebra destacadament els tres dies comentats fins ara, la Mare de Déu d'agost, sant Roc i el gos, però, igual com altres localitats, ha allargat temporalment el temps festiu, tant per davant com per darrera de les dates fixades. Però el que cal destacar és la intensitat amb la qual la gent fa seues les celebracions. Les festes d'agost són realment una fita per a tota la col·lectivitat, existint un abans i un després de les festes molt marcat; podríem dir que les festes de les Obreres i Majorals són un veritable cap d'any i any nou del poble de Bétera.

Mirem primer els protagonistes, en els quals trobem una clara divisió sexual: per un costat, les Obreres de la Mare de Déu, quatre en total, dues fadrines i dues casades, i per l'altre els Majorals de sant Roc, una vintena aproximadament d'homes encarregats d'organitzar la festa i d'acompanyar les Obreres durant tots els dies que dura la festa.

Dins el grup femení, les veritables protagonistes són les dos joves fadrines. Segons explica la gent més gran del poble, la riquesa i l'espectacularitat del vestit que utilitzen les obreres el dia de l'ofrena de les alfàbegues venia compensat pel fet que aquest vestit seria el que la xica faria servir el dia del seu casament, de la mateixa manera com la resta de vestits servien per a l'aixovar del casori.

Aquest fet contrasta amb la utilització actual, on els vestits tenen un ús més restringit o exclusiu al temps que duraran les festes. L'acceptació de la jove de realitzar el paper d'Obrera comporta per part del grup familiar, en especial els pares, un important esforç econòmic, doncs no solament és el fet dels vestits que haurà de lluir sinó la política de portes obertes que mantindrà aquella casa a tot el que faça la visita i el compliment envers l'Obrera. És sens dubte una demostració de poder i de l'estatus que té la família, però alhora és una ofrena que aquesta fa a la comunitat, posant-se com a capdavantera de la festa i costejant les despeses que aquest fet comporta. L'alt cost econòmic limita les possibilitats de participació, doncs no totes les famílies estan en disposició de poder realitzar-lo, podent donar-se la paradoxa que aquelles persones que senten la festa i el seu lligam comunitari no puguen representar el paper d'Obrera, mentre que alguna més distanciada de la comunitat puga accedir gràcies a l'estatus familiar..."

LOS MAYORALES

La següent poesia de Francesc Peris i Valls, descriu d´una manera poetica el majoral o típic fester de Bétera.

MAJORAL!

Típic fester beterà

que lluitant tot l'any está

per a fer front a la festa.

És tot aquell que se sent

fill del poble i molt conscient

d'eixa forma ho manifesta.

El qui quan aplega el dia

a l'acte dóna alegria

tradicionalment vestit.

Amb el mocador brodat

a l'entorn del coll posat

i l'agulla sobre el pit.

El de camisa estampada

de vius colors i ajustada

per negra faixa i ben neta.

Pantalons negres del fins,

negres també els calcetins

i espardenyes de careta.

El qui amb gràcia i bon humor

porta ple un gran mocador

de confeti i serpentines,

llançant sobre les femelles

fins que aplega a les... orelles

de casades i fadrines.

El qui la nit de la Festa

a tirar coets es presta

amb una gran afició.

I els va tirant a mans plenes,

dotzenes i més dotzenes

per tota la població.

I així va passant la nit,

entre esclafit i esclafit

d'eixa pólvora venial.

I no es queda satisfet

fins tirar l'útim coet.

Aixó és ser MAJORAL!

Recollint la memòria dels nostres majors, la paraula majoral és utilitzada a Bétera des de temps immemorial, per a anomenar "els majorals dels Sants de la Pedra", patrons de Bétera i "els majorals de sant Roc.

De les definicions que ens donen els diccionaris de la paraula "MAJORAL" , dos d'elles tenen validesa per a utilitzar-les al nostre poble: " Principal dels pastors, els segadors, els mossos o els criats, encarregats de governar-los en representació del propietari". Aquesta accepció, és de suposar que seria utilitzada antigament, per les característiques de l'agricultura i la ramaderia que es desenvolupava al nostre poble. L'altra accepció ens diu que, "majoral" és cadascun dels cofrares majors d'una cofraria encarregats d'administrar-la i regir-la". Realment els majorals de Bétera queden ací definits. Però si la memòria es remunta al record de la iaia, fàcilment aplegarem al principi del segle XIX, i, des d'enllà fins a la guerra civil, les festes grans del poble eren "els Sants de la Pedra " i sant Roc. Cada una tenia la seua cofraria per a desenvolupar la festivitat religiosa, al mateix temps que les quadrilles de xics o d'homes voluntariamente eixien per a ser "Els Majorals" (com ara) i, així, organitzar i desenvolupar la festa al carrer.
  Los animadores de la fiesta, los mayorales

Els majorals dels Sants de la Pedra, que feien albades per la nit i cançons valencianes durant el dia, anaven de "pique" amb els majorals de sant Roc que, a més d'acompanyar les obreres, també organitzaven albades i cançons valencianes. A més a més, realitzaven revetles als carrers de les obreres fadrines (no hi havia fira) i en el recorregut de l'ofrena tiraven confeti i colònia amb un pulveritzador manual, especialment al públic femení (he sentit dir que el confeti el tiraven per a emmascarar la bellesa de les xiques, i així que sols resaltara la de les obreres).

Si algun any no hi havia majorals, eren els clavaris de sant Roc els que, vestits de majorals, acompanyaven les obreres.

Els majorals que van eixir per a la primera festa de la Mare de Déu d'Agost, que es va fer després de la guerra, l'any 1940, decidiren anomenar-se majorals de la Mare de Déu d'Agost i des d'aleshores no ha canviat. No tots els anys han hagut majorals o obreres, doncs en aquella economia de subsistència no sempre hi havia ingressos suficients per a fer festa, però això no vol dir que no se celebrara la festa, ja que els veïns del poble s'organitzaven de manera que es fera l'ofrena amb obreres, alfàbegues i majorals (els clavaris de sant Roc).

Tant els majorals dels Sants de la Pedra com els majorals de sant Roc, anaven vestits d'aquesta manera tan original, semblant a un vestit de llaurador d'estiu, però amb molt de luxe. Als peus, la clàssica espardenya de careta de cànem amb cintes negres, calcetins, pantaló, i faixa, tot negre, en contrast amb el colorit d'una camisa estampada, generalment a flors de molts colors i, damunt de la camisa, el mocador. L'origen d'aquesta indumentària no és conegut, però és molt semblant a la vestimenta dels llauradors: el color negre per l'elegància, la camisa estampada per a diferenciar-la de les altres camises (clares o ratllades que era freqüent utilitzar-hi), doncs per a anar elegants a una ceremonia s'utilitzava el clàssic brusó negre, que duien tots els llauradors fins els anys 30 ó 40. El mocador al coll no era com el d'ara doncs era xicotet, semblant al mocador que duen els llauradors al coll per a la suor, però decorat. Aquest mocador ha variat en tamany i, un any darrere d'altre, ha augmentat en ornamentació, doncs en trenta anys ha duplicat el tamany, els brodats, les perles i les pedres decoratives.

Els majorals són una part molt important de la festa; com a expresió màgica, donen colorit, moviment i sorpresa en tot el recorregut de l'ofrena, doncs amb un gran mocador del mateix color que la camisa, nugat per les quatre puntes, formant-ne una gran bossa plena de confeti i serpentines que van llançant a tot el públic, i de manera especial a les dones, són els animadors de la festa, mantenint-ne en tot moment un to jovial, alegre i simpàtic.

Cal dir que els majorals són els fonaments que donen consistència a la festa, ja que s'han forjat en un camí d'obstacles que traspassen amb humor i coratge. Signifiquen la força, l'empenta arrolladora, l'alegria, el soroll i el foc. També són els cavallers fidels a la tradició, que compleixen amb gran disciplina, fidels companys de les seues dames, les obreres, i complidors del ritual cerimoniós de la festa de la Mare de Déu d'Agost.

LAS ALBAHACAS

"...A l'alfàbrega, planta d'olor intensa i agradable, el poble li atribueix virtuts curatives, sobretot de les qüestions del cor, la gent feia bullidures per empassar-se la tristor. Era recomanat sembrar l'alfàbrega per Santa Àgueda (dia 5 de febrer), algunes dites populars fan referència això: Per Santa Agueda sembra l'Alfàbrega; dama garrida, ja la té eixida (Manresa); A Santa Agueda se planta l'Alfàbrega; la xica garrida la té eixida; i la galana, trasplantada (Morella).

Les ofrenes florals i de plantes són una constant dins del culte a Maria, i així cal entendre l'ofrena al temple de les alfàbregues conreades per les Obreres. Però, també, cal emmarcar la utilització d'aquesta planta dins la lluita contra les malalties contagioses i contra l'eliminació dels mals olors que aquestes provocaven. La utilització de l'aigua de colònia juntament amb les alfàbregues és un fet habitual que, alegòricament, es continua representant en diverses poblacions durant les festes de Sant Roc. ..."

  Adornando las albahacas

"... El conreu de les alfàbegues, l'atenció continuada que necessiten durant mig any, era la faena de les Obreres fadrines, una manera de mostrar la seua capacitat creativa, la seua capacitat de crear i de sacrificar-se, dos virtuts necessàries per aconseguir que la petita alfàbega puge alta i ufana. La societat contemporània ha canviat en cert punt les responsabilitats de la dona; moltes realitzen el seu treball fora de la llar, per tant el seu temps és molt més reduït i no poden fer-se càrrec d'aquesta faena que recau en una sola persona, la qual efectua aquesta labor de substitució i es converteix en la figura de l'especialista.

La seua faena és indispensable per a continuar la festa, ara el conreu de les alfàbegues no serà una demostració de les capacitats femenines, sinó de les de l'especialista que any rere any intenta superar-se a si mateix. Contrapunt a una celebració col·lectiva i mostra d'una societat que té com a valors l'individualisme i la competència. ..."

 

Cant a les Alfàbegues

Verdes columnes d'alfàbega flairosa.

Mans laborioses, gentils les fan brotar

i amb una gràcia genial, meravellosa,

cara al cel pugen, amunt, sense aturar.

 

I el dia quinze d'agost, amb gran eufòria,

Bétera en festes, com el tresor més seu,

amb alegria i un ritual de glòria,

li les ofrena a la Mare de Déu.

 

Eres la planta

que representa,

amb fe ardenta,

nostre impuls sa.

 

Eres el símbol

d'un actiu poble

que creix molt noble,

recte i al pla.

 

Sent la mateixa,

ací et transformes,

creant enormes

castells de verd.

 

Tots t'afalaguen,

tu t'apassiones

i tot li ho dones

al poble expert.

 

I quan ve l'acte triomfal de vostra ofrena,

acompanyades dels típics Majorals

i les Obreres, d'una beutat serena,

sou admirades per ser tan colossals.

 

És el prodigi de població elegida,

on té una gràcia especial la seua gent.

Bétera ho mostra cantant-li així a la vida.

D'una humil planta sap fer un monument.

 

Sense cap dubte que són,

les alfàbegues de Bétera,

les més precioses del món.

de Francesc Peris i Valls

LA OFRENDA

"... L'ofrena de les alfàbegues, que té lloc el 15 d'agost, és el primer acte multitudinari que ocupa la via pública. Els Majorals, les dues Obreres, les dues bandes de música i tot el jovent festiu que vol, inicien el recorregut que els conduirà fins a l'església de la vila, tot eixint de l´hort a les nou del matí. Les Obreres seran les que marcaran la distribució de la comitiva, primer les alfàbegues de la primera Obrera, huit per cadascuna, després la pròpia Obrera acompanyada dels familiars varons més directes i autoritats. Un home realitza la tasca de cobrir la jove amb una ombrel·la per evitar que puga rebre l'impacte del sol d'agost, aquesta ombrel·la, ricament treballada, en molts casos és regal del mateix sombrillero, el qual manté una relació directa amb la jove (el seu promès, el germà, etc). A continuació, la banda i tota la joventut ballant alegrement al seu darrere. Després vindrà en la mateixa disposició el seguici de la segona Obrera, alfàbegues, Obrera família i autoritats, banda de música i mès jovent fester. El recorregut es pot fer interminable degut a la gran aglomeració de gent, les Obreres realitzaran una veritable demostració de seducció, elles es mostren a la societat, donaran una volteta, ensenyaran el peuet a qualsevol que li ho demane, i serà observada amb deteniment per comprovar que manté tots el cànons establerts; és un ensenyar públicament les seues qualitats femenines sota la mirada atenta i satisfeta de la família que alhora controla la situació i mostra el seu estatus davant la comunitat.

Mentre l'Obrera desfila i realitza aquestes ceremonies i aporta un aspecte de serenor i tranquil·litat a la festa (el seu rol passiu), els Majorals, organitzats com un veritable escamot armat amb confeti, procedeixen a l'agressió de tots els presents, especialment d'aquells que pel seu posat sembla que no tenen ganes de festa, i de totes les dones, ja siguen grans o joves. Evidentment, aquelles que protesten seran les que tindran més atenció continuada del grup de Majorals. La predisposició preferent seran les dones com a grup humà contraposat a ells, però després passaran al combat generalitzat, utilitzant en aquesta batalla diverses tones de paper en forma de confeti. La utilització del paper com a element festiu és molt recent dins el nostre món festiu. Aquest acte d'agressió controlada realitzat pels Majorals era fet amb aigua barrejada amb colònia i llançada amb rames d'alfàbega, fet aquest que es manté en altres poblacions devotes al Sant, com és el cas d'Arenys de Mar.
  El final de una de las partes de la ofrenda

Les alfàbegues seran motiu de comentari i de comparació respecte a les d'anys anteriors. Cal destacar que l'alçària a la qual poden arribar és de metre i mig o dos metres, molt superior a les mides normals de la planta, fet que es produeix gràcies a les atencions que reben contínuament durant el seu conreu.

Les alfàbegues són portades en unes grans torretes pels cossieters; aquest paper, en principi encomanat als homes, també s'encomana actualment a les dones. És normal que les dones vagen ocupant nous papers com a reflex del canvi de la societat. Les colles de joves acompanyen cada obrera, una participació cridanera i destacada, en peu d'igualtat amb els seus homònims masculins i per sort o per desgracia, en uns estats etilics en alguns casos plenament comparables.

El recorregut pot finalitzar cinc o sis hores després, a les dos o les tres de la vesprada. A l'arribada, les Obreres fadrines seran rebudes per les dues casades, les quals col·locaran la mantellina al cap perquè la jove entre dins l'església, tot un joc simbòlic d'acatament i de retorn a l'ordre després del descontrol anterior, alhora que una actitud protectora de les casades sobre les fadrines.

Durant tot el recorregut els festers, sobretot els més joves, realitzaran un ritual de rebel·lió controlada llançant crits com "Tota la culpa la té l'Ajuntament", escenificant la paradoxa festiva consistent en aquella mena d'esquizofrènia en què l'ordre establert no és que permet, sinó que ordena que aquells als qui controla s'encaren amb ell i realitzen una falsa catarsi de llibertat i inhibició. Rebel·lia que finalitzarà sota l'aigua d'una cuba que rebaixarà els ànims exaltats, els graus etílics, alhora que serà mesura previsora per evitar el llançament de cubells d'aigua durant el recorregut de l'ofrena.

Per un altre costat, les Obreres i els Majorals ja hauran entrat dins l'església per realitzar els actes d'ofrena a la Verge, ofrena que permetrà que puguen descansar dins la frescor de l'església, amb l'olor intensa i agradable que desprenen les alfàbegues.

A les vuit de la vesprada tindrà lloc la processó dedicada a la Mare de Déu d'Agost, la processó trau la Mare de Déu del llit pels carrers del poble i torna altra vegada a l'església parroquial. Aquells qui vénen de fora tenen la sensació que és una processó a la qual no assisteix ningú; de fet, la gent no se situa massivament darrere de la comitiva, sinó que resta a les voreres per veure-la passar.

És de fet una demostració de tipus estamental i els qui hi participen no ho fan a títol individual sinó en representació o/i per obligació imposada pel col.lectiu, la població que observa el pas de la comitiva espera que cada un d'ells complesca el seu paper amb total correcció. La participació es reduirà a les autoritats municipals i religioses, la presència d'un representant militar, dels Majorals, de les Obreres i d'alguns dels seus familiars. Les Obreres seran repassades amb la vista per part de moltes de les dones que les observen des de la vorera, per veure si representen correctament el seu paper. La participació en aquest tipus d´acte no implica un principi de fe religiosa, sinó el cumpliment d´un deure social de representació, que ve donat pel càrrec o paper festiu que es realitza. Assisteixen, a més a més, en aquesta processó, totes aquelles dones que alguna vegada han representat el paper d'Obreres.

Un cop acaba la processó, els Majorals ixen ràpidament del temple, es canvien de roba i procedeixen a realitzar la llançada dels coets de luxe en honor a la Mare de Déu. ..."

NIT D'ALBADES

Bétera, durant les festes fa renaixença de les seues tradicions en iniciar la "NIT D'ALBADES" cantant l'Ave Maria, com diu Vicent Caroli en el llibre de festes de l'any 1995:

1 Commemorant aquest dia

tot el poble te venera

i te canta, amb alegria,

la seua estrofa primera

"Que Déu te salve Maria".

5 En les males i en les bones

sempre preguem la teua presència

perquè ´ls pecats ens perdones

amb eixa divina gràcia

"que tu tens entre les dones".

2 És en Bétera importància

dir a l'estil llaurador

lliura'ns de la desgràcia

en ton bàlsem de l'amor

"que plena eres de gràcia".

6 Amb tu contemplem la llum

que il·lumina nostra nit:

manté sana aquest costum

"i beneït siga el fruit"

"del teu ventre, Amén Jesús".

3 Aquest poble com ningú,

en la seua plenitud t'adora

al postrar-se u per u,

a vostres plantes, senyora

"perquè el senyor és amb tu".

7 La dolçaina i el tabal

fan del poble l'alegria:

en aquesta nit especial

t'han cantat l'Ave Maria

Obreres i Majorals.

4 Pels camps i per les eres

per les places i carrers

naixen cançons vertaderes

que canta el poble sencer

"Perquè beneïda eres".

Vicent Caroli.

"La denominació naix de les antigues "serenates" per cantar-se a la serena (una hora de l'alba) segons els historiadors de l'Islam.

Quan la nit estiuenca s'assorra als camps i pels carrers del poble fa l'airet reconciliador, tot pareix disposat per a una nit d´ albades. L'olor de la carn fregida per al sopar, el perfum de la pólvora que desprèn la "coetà", els crits esgarrats i desafiadors de la dolçaina, (xirimia en l'època dels àrabs) creadors de les albades. Les cudoletes rítmiques del tabalet.

Quan les dones es posen fresquetes a la porta de casa, els homes asseguts en cadira baixeta, que és la millor manera de descansar per a l'home de l'horta, la tauleta amb plats de cacau i tramussos, el barralet de vi refrescat a la culera del pou, la xicalla corrent amunt-avall disparant traquetes de foc. L'ambient s'envolta de vespres de festa i naix el cantar de l'home del camp, les albaes, que a poc a poc omplen la nit de saboroses versificacions més o menys discretes, més o menys intencionades.

L'albada és un cantar agressiu que es torna afectuós quan es cantat a una dona, té eixa transformació que presta el moment. És el més antic del caràcter valencià, de la intencionalitat poc reprimida que en moments de brusquedat es metamorfosa prenent les cadències més dolces que pot imaginar-se. On més es pot apreciar esta conseqüència és en el senyoriu de Bétera, de tradicional afecció als nostres cantars.

En la porta de l'església de Bétera, que té més el caràcter d'afectuós raconet que el de plaça major, s'han escoltat les millors veus i estils del cant valencià. Des del Cabiscol, Maravilla, Carabina, fins a Joanet com afectuosament hem anomenat sempre al Xiquet de Bétera, un dels símbols del nostre cantar valencià que mereix un gran record. El cant de Joanet és com la pereta en la pròpia dolçor perquè ell només ha mort físicament, que el seu estil ha quedat viu per a la glòria del cant valencià.

Hereus d'aquelles nobles maneres del Xiquet de Bétera són el Sardinet, Capeta, Pantalón i el Naiet, que van donant testimoni de l'honra d'un poble que té per orgull conservar la tradició valenciana dels nostres cantars més purs. Beterans que se senten orgullosos de tindre la més pura nit d'albaes per a tots."

LOS COHETES

La llarga tradició de celebrar la festa de la "Mare de Déu d'Agost" o de "Les Alfàbegues" es perd en el temps; el temps i diners que aquesta festa dedica a la pólvora, la qual li dóna color, llum, olor i molt de soroll a la festa, és prou recent.

Així és comenta en un article de Vicent Morelló Ferrer al llibre de festes de l'any 95, en una entrevista a Joan i Pep Rausell.

L'any 1929 el Sr. Rausell, pare de Joan i de Pep, va crear la pirotècnia de Bétera; seua va ser la iniciativa en proposar als Majorals de sant Roc la introducció dels coets a la festa. L'article diu així:

"Durant els primers anys, es cremaven coets solts, va ser a principi del 40 quan es va decidir fer la primera cordà. Aquestes primeres cordades, diferents de l'actual traca de coets originària del nostre poble, es feien a imitació de la típica cordà de l'època. El funcionament d'aquesta cordà, (anomenada cordà de barquetes) es feia per mitjà d'uns carros que portaven els coets encesos i, s'esvaraven per un fil paral·lel a la cordà de coets. Estes cordades tenien lloc a la placeta del Sol i arribaven fins l'església de la Puríssima Concepció. Prompte va començar l'ampliament d'aquesta cordà al llarg del carrer de les Alfàbegues fins que arribà al carrer de la Purissima.

Aquest tipus de cordà, no va quallar totalment entre la població de Bétera i Joan Rausell Ferrer (pare dels germans) inicià l'anomenada "traca de coets", més ràpida, en la qual els coets són encesos per la metxa de la traca a la que van agafats. Aquesta cordà va tindre una ràpida acceptació tant entre els majorals com entre la població, i al poc de temps es va decidir traslladar la cordà a un altre lloc on l'espai fóra més ampli i el nombre de la gent que poguera veure-la fóra major. Així, la traca de coets es traslladà al carrer Gascón Sirera, lloc on actualment es fica la nit del 15 d'agost i, igual que va ocórrer a la placeta del Sol, va anar ampliant-se en el transcurs dels anys fins arribar a l'actual llargària de quasi 300 metres.

Un fet molt important que tant Joan com Pep destaquen en l'evolució de la cordà va ser la introducció, a finals dels anys 50, del coet de cartó. Anteriorment, els coets estaven fets de canya recoberta per corda, la qual cosa suposava un treball manual i un preu elevats. Joan ens comenta com va canviar aquest fet de la festa: "El coet de cartó és més econòmic i més ràpid de fer, i això va ser el que va fer que la gent s'animara a fer la seua pròpia festa durant la nit".

La nit del 15 d'agost no la formaven ja tots sols els majorals i la traca de coet sinó que s'anaren afegint quadrilles que omplien de vida i soroll tots els carrers del poble. "Primerament -explica Joan- es sumaren quadrilles de majorals d'anys anteriors i ja al llarg dels anys 70-75 hi hagué un "boom" de les quadrilles i particulars que s'afegiren a la festa."

Com s'ha pogut observar, en pocs anys, els coets amb el seu risc i perill, s'han convertit en un altre ritual de la festa. Dins de la "vuitava" dos actes tenim en Bétera per al foc; concretament en els coets és on tot el poble participa d'una manera activa o passiva de l'espectacle d'explosions. Per tot arreu, la nit del 15 d'agost, després de la gran cordà, quadrilles d'amics i algunes amigues, amb un equipatge adient per enfrontar-se als coets, passen la nit pels carrers tirant-ne. La resta ho mira des de sa casa, darrere de la protecció de tela metàl·lica que s'ha fet per a tal motiu (o per protegir la porta). Cal aclarir que són tants els coets que es tiren que les portes, finestres i aparadors es preparen per a estar protegits dels coets.

L'altre acte és la famosa "coetà del gos", que els majorals ofrenen a tot el poble, a la plaça Luís Reig, a l'Albereda. Aquesta coetà, es fa a poqueta nit del 17 d'agost (dia del gos). L'Albereda és plena de gent i els Majorals, equipats per a desafiar al foc, durant 30 o 40 minuts, tiren al voltant de cincuanta mil coets. El fum de la pólvora envolta el ritual de soroll, llum i olor que caracteritza aquest espectacle.

"... El dia 15 acaba amb la Cordà i la Coetà. El protagonisme dels Majorals serà compartit per molts homes de la població, i d'algunes dones que es van incorporant al joc festiu amb el foc i els coets. Tant la Cordà com la Coetà comporta l'ocupació total de l'espai públic per part de la festa, alhora que implica un canvi a les façanes i en l'aspecte extern del poble.

Aquesta apoteosi del foc es produeix durant el dia de Sant Roc, concretament a partir de la una del dia 16. La cordà convertirà el carrer i l'aire en un núvol de pólvora i color. Seguidament la coetà eixamplarà aquest núvol per tot el poble.

L'ocupació total de l'espai públic és un dels fets que sorprèn més de les festes de Bétera, només amb l'evident limitació temporal que permet retornar a l'ordre.

El poble i els carrers tornaran a la normalitat a l'eixida del sol, moment en què el foc cessarà i tornarà la normalitat.

El disset d'agost Bétera commemora el dia del Gos. El Gos és un dia entranyable a les celebracions populars i, com és comprensible, està fora del santoral oficial. Però de fet els Majorals li ofereixen a la Coetà del Gos un espectacle esfereïdor de foc: en només trenta minuts, milers i milers de coets són cremats en una plaça, mentre la gent mira a una prudencial distància. És tot un ritual d'iniciació, no es pot ser un bon coeter si no s'ha gaudit del privilegi d'eixir a la Coetà del Gos. Les paraules de Vicent Partal ho defineixen així:

"Estar al mig de tant de foc com es genera en aquella placeta de l'Abeurador és un fet absolutament indescriptible. En el moment que es va acabar la coetà, després de la llarga cordà final que crema centenars de coets en segons, el meu primer gest va ser traure'm el casc. Vaig mirar el voltant. Hi havia Màrius, amb els ulls desencaixats i la suor rajant-li per la cara, supose que ens vam somriure. Estàvem en la boca del carrer major i vaig escoltar els aplaudiments rituals de la gent. Quan vaig recuperar una miqueta l'alè li vaig dir: -em sembla que ho hem fet fatal, en cinc minuts ho hem cremat tot. ..."

SANT ROC I EL GOS

"... I arribats a aquest punt ens trobem en el segon element de la festa, sant Roc, el sant de Montpeller, el dels combats contra la pesta.

Sant Roc és un sant objecte d'una gran devoció popular, però històricament poc conegut, del qual resulta molt difícil destriar entre el que pot ser real i els aspectes llegendaris. Diverses fonts situen el seu lloc de naixement a Montpeller entre l'any 1295 i 1300, i donen referència que fou fill d'una de les famílies més influents de la ciutat. Després de vendre les seues propietats, peregrinà a Itàlia amb la finalitat de visitar el sepulcre dels Apòstols a la ciutat de Roma; en arribar a la ciutat va trobar que la pesta tenia terribles conseqüències en els seus habitants, i va realitzar curacions entre els empestats, curacions miraculoses amb el senyal de la creu.

Conta la tradició que sant Roc va anar a Barcelona a curar els malalts d'una pesta terrible, però fou el cas que el sant va contagiar-se el mal, se li va omplir tot el cos de nafres virulentes que li supuraven i li donaven un aspecte llastimós. La gent de la casa on posava, temorosa de contraure tan terrible mal, el va llançar al carrer, i el pobre va tenir que arraconar-se a la torre esquerra de la Plaça Nova, on avui hi ha una petita capelleta que li és dedicada. Un gos que passava va compadir-se d'ell, va llepar-li les nafres i el va curar. Per tal que pogués alimentar-se mentre no es podia valer, aquell gos cada dia va robar un pa de casa seua que era un forn, i va portar-lo al sant. Quan aquest va estar bo, el gos, portat per l'afecte que sentia vers ell, mai no el va deixar per res i va seguir-lo pertot arreu fins que va morir.
  Sant Roc i el gos

Aquest conte, mite o llegenda, és repeteix en termes molt similars en diverses ciutats italianes, però el que sí es comprovable és la proclamació de sant Roc com a patró de la ciutat de Barcelona l'any 1587 en agraïment per haver-la alliberada de la pesta; d'ací podria eixir una possible extensió del culte al sant en tots els territoris de la Corona, donat el pes demogràfic i polític de la capital catalana. A aquesta tesi d'influència barcelonina sobre la possible expansió del culte al sant hauríem de sumar-li també la faena de promoció de la mateixa església catòlica, per implantar la seua devoció i lluitar contra les pestes i epidèmies tan corrents en aquella època.

L'Arxiu Municipal de València i el de la Catedral tenen una profusió prou important de documents que fan referència a les diferents epidèmies de pesta que entre l'any 1348 i 1401 patí la Ciutat de València i les comarques de les seues rodalies. Als citats documents, el Consell de la Ciutat i el Bisbe convoquen actes públics d'exaltació religiosa, per por de l'extensió cap al sud, de la pesta que castigà Barcelona.

"...Acordassin ab lo senyor bisbe de València qual dia se poria fer professó general, pregan a Déu totpoderós que li plàcia levar la plaga de les mortandats generals, les quals són temp ha en Barchinona..."

A.M.V., M.C., A-15, ff. 143v- 144. València 18 de juny de 1362.

"Item, lo dit honrat consell, attenent que en alcunes partides circumvehines a aquest regne de València són estades e són mortaldats, e per que aquesta raó en l'any propo passat en dita ciutat, per ordenació del Consell d'aquella, fo feta una general processó... del·liberadament e concordant, volgueren, proveïren e ordenaren que d'açí a la primera vinent festa de nostra dona santa María d'Agost, se faça una general e solemnial processó a reverència e servii de nostre Senyor Déu e de la Verge...".

A.M.V., M.C., A-16, f.97.

Dels documents que he pogut llegir d'aquella època, cap d'ells feia referència a sant Roc com a punt de referència devocional en la lluita contra la pesta que va castigar València l'any 1648, de la qual Fr. F. Gavaldà ja dóna constància de diverses devocions per tal de previndre o curar el mal ".... la freqüència a les esglésies era molta, i la dels sagraments i confessions generals gran. Procuraren les esglésies aplacar la ira de Déu contra els nostres pecats, amb públiques pregàries. Es van fer processons públiques per totes les Parròquies i Comunitats buscant cada una segons el seu afecte i devoció el remei en el Sant a qui en tenien més...". Aquest brots infecciosos que aquí fem referència, van ser part d'un espectacular cicle bubònic a tota Europa, que començà pels voltants del 1300 i no finalitzaria fins el s. XVIII.

Rellegint la suposada vida del sant, trobem indefectiblement el tercer element de la festa, el gos, "Sant Gos". Aquesta celebració realitzada en diverses poblacions i llocs on tenen sant Roc per patró, era denominada la festa de "Sant Gos" i àdhuc posaven un gosset d'aigües blanc, ben net i lligat a dins de la capella. Aquesta celebració permetia allargar la festa, doncs així duraven tres dies, la Mare de Déu, Sant Roc i l'endemà la festa dedicada al gos. En català el terme gos, estar gos, tenir gossera, és un sinònim de mandra i com que l'endemà de la festa major comporta peresa i poc delit per la feina, el gos era l'element perfecte per lliurar-se una miqueta a la vagància. Era un dia festiu, on eren utilitzades totes les restes dels dos dies anteriors, tant a nivell d'elements festius, com de culinaris, així la gent podia recuperar-se dels dos dies d'intensa activitat festiva".

"El relat explica que sant Roc anava pel món amb el seu gos, però tenia necessitat de trobar faena per poder viure. Després de voltar molt es trobà Satanàs que li oferí faena a l'infern. Sant Roc, que estava molt necessitat, acceptà l'oferta i procedí a treballar per al dimoni. Després de realitzar diferents feines, malament és clar, el dimoni decidí de posar-lo de cuiner de l'infern. Sant Roc ja n'estava tip de les relacions amb el seu patró, per tant decidí marxar i provocar que el dimoni l'acomiadés. Mentre feia un estofat decidí tirar aigua beneïda dins l'olla, i volgué que el dimoni tastés la menja, produint-li grans cremades per efecte de l'aigua beneïda. El diable procedí a expulsar tots dos d'una potada. Sant Roc, que era un sant que anava per feina, aprofità per rescatar unes ànimes del purgatori; com que estaven brutes i plenes de nafres les portà al riu i procedí a rentar-les i deixar-les blanques i pures. La Mare de Déu, que es mirava tota l'operació, li preguntà per la procedència de les ànimes tan blanques i el sant li explicà totes les peripècies. La Mare de Déu li demanà que li cedís les ànimes per portar-les davant Déu, alhora que li prometé que en premi a la seua actitud, algun dia el seu dia seria celebrat immediatament després del d'ella.

Aquest relat situa el sant al mateix nivell que les persones: ha de treballar per guanyar-se les garrofes. Al mateix temps el fan baixar a l'infern, seguint la tradició heroica dels clàssics. Finalment, la Mare de Déu, ella serà l'encarregada de conduir les ànimes, ella atorgarà el favor al sant, el que la gent celebre la seua festivitat un dia desprès d'ella.

La majoria de les poblacions no acabaran ací les seues necessitats festives i procediran a celebrar un tercer dia en honor del gos del sant, anomenat en molts llocs sant Gos i que arrodonirà els dos dies festius anteriors i permetrà un cert descans de les activitats intenses d'aquells. ..."

"LA VUITAVA"

La "vuitava" és la gran olvidada pels periodistes, cronistes i estudiosos de la festa; segurament serà perquè dóna fi a la festa, perquè s'acaba i ningú parla del dia de la "vuitava", sols la gent al carrer.

Jo pense, que el dia de la "vuitava" no acaba la festa de Bétera, doncs amb el ritual més exquisit de la tradició d'un poble, on tot ell és protagonista de la celebració, quan tots creuen que ha finalitzat, renaix, provocant-ne noves emocions per a tots, perquè és el dia on es dóna el fet d'un abans i un després de la festa, on conclouen unes obreres i majorals alhora que naixen uns altres, és el dia en què es compleix amb el passat i amb el futur, on queda soldada la nova anella de la cadena de la tradició davant tota la població.

Misa de la Vuitava

Original en Valenciano por Amparo Doménech Palau

Traducción al Español por Antonio Adrián Aguilella