Bétera, un poble per a tots

Ver la página en Español Veure la Pàgina en Valencià
Español Valencià
Portada Presentación Introducción Agradecimientos Himno de Bétera Escudo de Bétera Fotos Indice      
I II III IV V VI VII VIII IX X XI
Apéndice I Apéndice II Apéndice III Apéndice IV Apéndice V Apéndice VI Bibiliografía        

CAPÍTULO IV: RECURSOS ECONÓMICOS

2.- EL REGADÍO

El llaurador de Bétera ha lluitat per obtenir el domini i el màxim aprofitament de l'aigua. Alguns diuen que això es remunta a l'època romana, però van ser els àrabs els que van deixar constància històrica amb les seues obres. El segle XX es caracteritza per una lluita intensa i accelerada per la conversió dels terrenys de secà en regadiu.

Els recursos hídrics de Bétera sols eren "ELS BROLLADORS", on les aigües de circulació subterrània, no molt profunda, afloraven a la superfície (en els anys de pluges normalitzades pel nostre clima) i eren canalitzades i aprofitades per al reg.

Al nostre terme hi ha tres zones freàtiques, a les que fàcilment mana aigua, creant-ne així tres zones d'horta, les quals constituïen 91,50 hes de superfície de regadiu.

La més primitiva és l'Horta de Bufilla amb una extensió de 46'5 hes, on els àrabs canalitzaren l'aigua que naixia del penyot fins a l'antic poblat de Bufilla. Aquesta canalització va ser feta mitjançant una mina subterrània.

L'altra zona és l'Horta Vella, de 45 hes d'extensió, la qual estava regada (fins els anys 50) amb l'aigua de "l'Ullal". L'aflorament de "l'Ullal" estava format per tres brolladors anomenats la "Font", la "Fonteta" í el "Jonqueral" (els tres a la mateixa zona) que anaven al mateix llit, situat a l'Albereda i continuaven pel Barranquet, on es distribuïa l'aigua per les séquies principals; la séquia d'Alfara, d'Alcudey del Mig i l'última o del camí de València.

Per tal de fer-nos una idea de la quantitat d'aigua d'aquests brolladors que passava per l'Albereda, hem de dir que l'any 1610 estava prohibit pescar a l'Albereda (com es pot veure en llegir la Carta Pobla). Açò dóna a entendre que l'aigua anava com un riu, tot i que després, sense que se sàpia exactament a quin any, cap a la meitat del segle XIX, aquesta aigua va ser canalitzada. En aquesta canalització es van construir tres llavadors que, a més de còmodes per a llavar, eren molt bonics i, per tant, dignes de ser recordats.

L'any 1881 ja estaven construïts perquè les ordenances d'aquest any així ho diuen:

"Art. 103.- Amb motiu de la falta d'aigües que existeix hui, a conseqüència de la continua sequia que es ve sofrint en aquesta Villa des de l'any 1874 per al llavat de roba i altres usos necessaris l'autoritat, gelosa pel bon règim, senyalarà els punts i hores en què puguen fer-se el llavat de les mateixes en aigua corrent per mig de ban: els infractors pagaran la multa"

"Art. 104.- En l'època present queda destinat com a punt pel llavat de roba la basa construïda en la plaça de l'Arrabal de la Font la qual queda dividida en dos seccions o departaments siguent el major per la primera llavada i la menor per la segona o neteja de la roba, no poguent en la menor fer llavada alguna de sabó. Els infractors pagaran la multa d'una a cinc pesetes."

"Art. 105.- Ningú podrà en la basa del llavaor, baix la mateixa multa, fregar tifells u altres objectes com no siga la roba blanca o de color"

"Art. 106.- Queda terminantment prohibit el pujar ni embrutar-se en el llavaor, fonts, abrevedero, galeries de iluminació d'aigües de la font i de Bufilla, aixi com ni en els pous de respiradero d'aquesta ultima i en la que hi ha col.locada la bomba de traure aigua pel consum, baix la igual multa."

L'any 1931, per haver baixat el nivell de l'aigua alguns metres, es va realitzar una excavació amb la col·locació d'una bomba elèctrica per a obtenir aigua per al consum de la població, ja que la destinada al reg era del mateix brollador a un nivell superior.

En veure que l'aigua era insuficient per a cobrir les dues necessitats, la Comunitat de regants, el 1942, va obrir un altre pou a 380 m, el qual sols proporcionaria aigua per a regar, i així, "l'Ullal" quedaria per a proveïment de la població.

Al principi l'Ajuntament, que era l'administrador de les aigües, nomenava un síndic, que s'encarregava d'organitzar el reg, vigilar els regadors i posar sancions, etc. Però l'any 1897, acollint-se a la llei d'Aigües de 1879, es va fundar la Comunitat de Regants per a l'aprofitament i distribució d'aquestes.

El reglament va ser vigent per la Real Ordre de 20 de desembre de 1902. Segons aquest, hi havia una estructura democràtica, ja que el poder requeia en la Junta General formada per tots el seus membres, amb un president, un secretari i vocals. Era condició necessària per a ocupar aquests càrrecs tenir 41,55 àrees, com a mínim, entre les partides d'Horta i Bufilla. El càrrec de secretari era de duració indeterminada i remunerat mentre que els altres eren honorífics i obligatoris.

La distribució de les aigües es feia segons les necessitats de cada llaurador i, en cas de sequera, la distribució era proporcional i per torn rigorós.

Per a aprofitar millor aquestes aigües i mantenir-les envasades es van construir les sénies. S'ha de dir, no obstant això, que les primeres les van construir els àrabs.

La Sénia era una màquina utilitzada per a apujar l'aigua. Estava composta d'una roda, que funcionava per la tracció d'un animal i engranava amb una altra roda dentada vertical, la qual duia una corda, o cadena sense fi, amb poals que treia l'aigua; aquesta queia a una bassa per a regar. Amb aquest sistema hi ha al terme de Bétera una altra superfície d'horta (segons diu la Carta Pobla): és "l'Horta de les Nòries".

Amb l'arribada de la llum al poble, les sénies, a poc a poc, es van substituir per motors i per l'aigua canalitzada a través de sèquies que fertilitzen la terra i augmenten l'extensió d'horta. Al terme es perfora i on s'hi troba aigua es col·loca un motor que l'apuja, creant-ne així una gran xarxa de rec. Açò satisfà els llauradors i accelera la transformació de la superfície del terme, majoritàriament de secà, en regadiu.

Fins els anys 90 tota l'agricultura es regava a manta, o per inundació, amb les aigües dels pous, els quals suposen una forta despesa pel llaurador. Per aquest motiu, i per la necessitat de concentrar esforços, es creen les societats de regants, que són societats civils formades per grups de llauradors que tenen prop els camps i que volen regar. Cada soci aporta una quantitat proporcional a l'extensió del seu camp (a cada fanecada amb dret a reg se li dóna el valor d'una "acció"). Cada soci, també, participa de les despeses de llum i manteniment del motor.

Les societats de regants més antigues són "La Providència" fundada el 1895 i "El Pla" o "Societat del Provenir", el 1902. Les dos aprofiten l'aigua dels brolladors, però, com en èpoques de sequera no hi havia suficient, es va fer una perforació horitzontal. Després, durant noves èpoques de sequera es van fer perforacions verticals, i un motor apujava l'aigua fins a una galeria, on eixia fora per la "bocamina".

"La Providència" va perforar uns 11 metres, horitzontalment, en un xicotet brollador prop d'una borsa d'aigua. Actualment hi ha minats el pou i les galeries; la profunditat del pou és de 30 metres i les galeries tenen 70 i 15 metres, respectivament.

La Societat "El Provenir" es formà per a explotar un brollador i regar la partida del Pla.

PRINCIPALES AGRUPACIONES DE REGANTES

Com es pot veure, les primeres perforacions tenen poca profunditat, pero hui en dia tots el pous estan al voltan de 150m. de profunditat, doncs en alguns s´han practicat varies perforacions per necessitar més aigua, ja que ha augmentat la supercie regable.

També cal afegir els pous particulars, que l'any 1960 n'eren 44 i hui poden ser, aproximadament, uns 90.

Com que l'aigua del subsòl depén molt de les pluges, en èpoques de sequera, a més a més de ser aigua cara, és escassa. La solució a aquest problema es va donar quan l'any 1981 arribà al terme de Bétera l'aigua de l'embassament de Benagéber. Per la importància que en té, aquest punt es tractarà a banda.

El creixent dèficit hídric, els anys de sequera i una dedicació a temps parcial del llaurador a la seua terra -perquè aquesta ja no dóna per a viure-, fan un marc favorable per a la implantació de nous sistemes de regatge, que estalvien aigua, mà d'obra i, al mateix temps, facilite tasques d'adobament. Aquest és el sistema de regatge localitzat o per goteig, que té una tècnica jove, en fase d'expansió. El llaurador se n'ha adonat que aquest sistema, tot i que la seua infrastructura resulta cara per a explotacions xicotetes, té una bona promoció per part de les institucions gràcies a les ajudes i subvencions.

A partir de l'any 90 comencen a agrupar-se, per partides o societats de pous de reg, i així duen endavant aquest sistema de regatge, que augmenta la producció, dóna més comoditats, fa més fàcil el treball del llaurador, es pot programar, no cal fer cues esperant aigua per a regar, i és fàcil d'adquirir, utilitzar i comprovar el seu funcionament i rendiment. Al ritme que duu el terme de Bétera, en la implantació d'aquest sistema de reg (goteig) acompanyat de la imperiosa renovació dels tarongers per la malaltia de la tristesa, en deu anys, tot el terme utilitzarà el goteig gràcies a la construcció de basses pels socis i a l'aprofitament de l'aigua del canal.

L´aigua no sols és la riquesa d'un poble; quan aquesta és per a l'ús de les persones podem parlar de qualitat de vida (salut).

L'any 1831, al brollador de L'Ullal, es va fer un pou amb un motor i es va convertir en el pou de l'aigua potable. El primer depòsit, de 130.000 litres era a la plaça del castell, però en quedar-se xicotet per al poble i, donat que la seua situació ja no era la més adient, el 1960, en uns terrenys de la Junta de Montes, a la Llometa del Mas, es va fer un nou depòsit de 1.200.000 litres, el qual s'abasteix de l'aigua del pou de Sant Jaume i alguna vegada del pou de Valencia la Vella. Actualment, i des de l'any 1980, el depòsit d'aigua potable està ubicat a la partida "Les Llomes", el qual té una capacitat de 1.800.000 litres i en subministren aigua dos pous.

Abans de tenir aigua potable, quasi totes les cases tenien el seu pou per al consum familiar (el castell també). A més a més, la part alta del poble tenia quatre pous públics, cada un en una zona, per a us del veïnat. Al carrer San Salvador hi havia dos, un al principi del carrer (que no té eixida), i l'altre a les "coves del clot redó", on hi ha el col·legi "Josepa Guardiola", un altre encara es pot veure a les coves de Mallorca (deshabitades actualment). Cap a l'any 1927 o 1928 la comunitat de veïns del carrer Massarrojos, que en aquella època tenia set o vuit cases, se'n va fer un de particular per a ús del veïns.


Original en Valenciano por Amparo Doménech Palau

Traducción al Español por Antonio Adrián Aguilella