Bétera, un poble per a tots

L'antic nucli urbà de Bétera està construït al llarg d'una capa freàtica o corrent d'aigües subterrànies, les quals primer anaven pel seu llit í després estaven canalitzades per l´Albereda. Aprofitant aquella canalització, es van construir quatre esplèndids llavadors on anaven les dones per a fer la neteja de la roba i escurar els utensilis de la cuina i altres atifells, ja que l'aigua potable no arribà a les cases fins l'any 1931.

Pel motiu abans indicat, en quasi totes les cases hi havia un pou, del qual pujaven l'aigua valent-se del clàssic poal i la seua companya constant, la corda, que s'esvarava per la sonora corriola i aportava l'aigua necessària per a beure, cuinar i per a la neteja personal.

Aquell xicotet poblat es trobava situat des del Castell, que és la part més alta de la zona, fins a l'església de la Puríssima i el seu entorn, en direcció a l'Albereda, per una raó lògica i natural, i és que allí hi havia aigua.

El traçat dels seus carrers, que encara es pot comprovar, torts, curts i estrets, denota la típica construcció àrab.

L'estructura de quasi totes les cases era similar: Una planta baixa i una superior anomenada cambra. La primera disposava de dues zones ben diferenciades. La part davantera estava destinada a l'ús i profit dels components de la família, amb una senzilla distribució de dormitoris i cuina amb la llar, que, generalment, feia també de menjador. A l'altra meitat, la de la part de darrere, estava l'excusat, el corral, on es deixava el carro i es criaven gallines, conills etc., per a consumir en l'alimentació familiar, i l'estable per a l'haca o un altre animal de càrrega. Generalment, damunt de la quadra hi havia una cambreta, la pallissa, on hi havia palla, alfals sec i garrofes; és a dir, aquells productes que es destinaven a l'alimentació de l'animal. Forçosament, però, en aquest tipus de distribució s'havia de sacrificar una bona part de la superfície edificable per a fer una ampla entrada, des de la porta del carrer fins el corral, per tal de poder entrar i traure el carro.

La part superior o cambra servia per a guardar les collites del camp, blat, dacsa, ametles, etc. Fins i tot, hi hagué una etapa en què es cultivava tabac i, a la cambra, l'assecaven.

Aquesta mena de construcció va sobreviure, poc més o menys, fins els anys 60. Si bé, en anys anteriors, ja anaven introduint-se millores i comoditats en la distribució interior (banys, dutxes), va ser en aquella dècada quan començaren a aparéixer cases amb més altures.

Com ja s'ha manifestat al principi, el poble tenia tendència a anar estenent-se per la part baixa, pero la catastròfica riuada sofrida el 1949 (comentada més detalladament en el capítol dedicat al Clima), així com la que es va produir després l'any 1957, va ser més que suficient per a que els veïns dessistiren d'aquella idea, a la vista de les funestes i calamitoses conseqüències que va produir aquell fet, que segint els passos de l´anterior riuada, tornà a provocar similars resultats i el justificat pànic en els veïns, entre els quals, afortunadament en aquesta ocasió, no s'hagueren de lamentar víctimes personals.

L´any 1947..... es va desenvolupar la construció de les casetes noves a les eres de darrere de l'ermita. Els terrenys els va posar l´Ajuntament i l´"Instituto Nacional de Colonización" va desenrotllar el projecte de construcció d´aquest barri, anomenat "barri del Cristo". Les cases que eren preferentment per als funcionaris, a uns preus molt assequibles, no tingueren molt d´exit perquè en aquell temps la zona era fora del poble.

L´any 1959 després d´un llarg procés, "La Obra Sindical del hogar" va realitzar les cases del barri de la "Pastora" per als damnificats de la riuada de 1949. Amb gran èxit i esperança es van rebre aquestes cases, doncs tots volien fugir de l'Albereda després de les dues inundacions.

De la mateixa manera, des d'aquells malaurats esdeveniments, la construcció, en general, s'inclinà cap a la part alta del poble. Tota la zona de l'Albereda va quedar prou abandonada i en molt mal estat, van desaparéixer els llavadors i els grans arbres que al llarg de tants anys havien estat formant part d'aquell paratge. També deixaren de ser utilitzades unes escoles, inaugurades el 1922, situades on actualment es troba l'Ambulatori.

Aquell abandonament s'allargà fins a l'any 1968, any en el qual Francisco Alufre García fou nomenat Alcalde de la població, i amb la intenció d'ajudar l'equip d'handbol, es va reparar la pista de joc, que era la pista de ball de l'Albereda durant les festes.

L'obra es va aconseguir amb l'esforç físic d'alguns membres de l'Ajuntament amb l'alcalde, l'equip i la directiva de l'handbol.

En assabentar-se de la faena que es desenrotllava, s'afegiren voluntaris a treballar.

Motivats pels resultats de la pista, i adonant-se'n que un llit de riu, doncs havia passat la riuada, es convertia en un agradable i bell passeig, per al goig de tots els veïns, no van doldre esforços per a continuar. Així, es va restaurar tota l'Albereda; després de les obligacions laborals, cadascú col·laborava tant amb la mà d'obra com amb els vehicles de transport i la donació dels materials.

La casa de Camilo, "la palmera", era el magatzem de materials, Miguel Arlandi, tinent alcalde, i de professió mestre d'obres, era l'encarregat i director del projecte i Vicent Cremades era cap d'abastiment i de personal.

Aquest projecte d'iniciativa popular, també comptava amb el suport de les persones majors, que acudien totes les vesprades a ajudar, encara que fóra portant la botija perquè begueren aigua. I les dones, que es presentaven amb berenars o dolços, amb la mateixa intenció.

El volum de mà d'obra i materials va agafar tals dimensions, que van rebre una inspecció de part del governador, per esbrinar l'obligatorietat del treball. Els inspectors quedaren sorpresos per l'entusiasme i l'altruisme que s'hi vivia.

Al voltant dels anys 60, en notar-se un augment en la immigració, que arriba en busca de llocs de treball, sobretot en el sector agrari, es construïren els primers blocs de cases de protecció oficial. Uns habitatges modests que, aleshores, estaven un poc separats del nucli urbà. Concretament a l'eixida del poble, per la carretera de València, es va construir un bloc que, en el més bon sentit de l'humor popular, batejaren amb el nom de "Galerias Todo" (nom d'uns grans magatzems de molta actualitat en aquells moments a València), per allò que en aquell bloc es posaren a viure famílies de diferents punts de la geografia espanyola. I, poc després, es construïren dos blocs al carrer Goya, que també obtingueren la seua denominació, "els dos Gays", uns altres grans magatzems que, aleshores, competien amb els primers.

Actualment, aquella separació urbanística ha desaparegut, degut a la constant construcció que s'ha realitzat per aquella zona. Així i tot, els castissos noms que a aquells blocs els van donar, es continuen utilitzant quan es fa referència a ells o a la demarcació on es troben.

Seguint amb el comentari de l'expansió urbana, s'ha de mencionar que, ja a finals de la dècada de 1960 i al llarg dels anys 70 i part dels 80, per traure-li més rendibilitat al terreny i deixar de costat la conservació de tot allò que poguera seguir mantenint l'estètica del poble, es van construir edificis de quatre, cinc i fins i tot un de sis pisos; tots ells, dins de la població, trencaren l'harmonia i la personalitat urbanística i, en algun dels casos, va fer desaparéixer cases amb certa sumptuositat i estil, com la que, en temps passats, tenia la família Moroder per a estiuejar, en el carrer la Puríssima (en aquell temps els afores del poble), o l'edifici de sis pisos, construït on estava la casa-xalet de César de Prat Dasí, baró de l'Almoina i descendent del marqués de Dos Aguas, situada davant de l'entrada del Calvari. Tant aquest últim edifici descrit, com un altre de cinc pisos, que també està de cara al Calvari, són les notes que desentonen i desafien el conjunt d'aquesta zona.

La reforma de la legislagió urbanística de les normes subsidiàries de 1984 va tractar de beneficiar l'estructura en les construccions del poble. Aquest any s'està redactant el primer Pla General d'Ordenació Urbana, instrument indispensable per al desenvolupament de Bétera.

A més de tot el que ja s'ha referit, a Bétera existeixen, o han existit, uns altres tipus d'habitacles que mereixen un comentari a banda per les seues característiques, encara que en alguns casos són prou diferenciades entre sí, sobretot per motius socials i econòmics.

Un d'ells és el que va aflorar, aproximadament, des de finals del segle passat fins el primer quart del segle present. En aquest període, la burgesia de la ciutat de València va triar el poble de Bétera per estiuar-hi. (Possiblement, la inauguració de la línia de tren, València-Bétera, que tingué lloc l'any 1891, va influir bastant en aquelles decisions. Ja que aquell mitjà de transport permetia allunyar-se un poc més de la ciutat i apropar-se a la muntanya, que es considerava una zona més sana).

Masía "San Bernardo"

Allò va ocasionar que aquelles famílies feren construir, unes, les seues cases (quasi sempre en la perifèria del poble), unes altres els seus xalets (generalment prop de la població) i uns quants, no pocs, les seues masies (en diferents punts del terme). Naturalment, en major o menor proporció, aquelles construccions destacaven pels seus detalls, característiques i comoditats, que a les cases del poble encara no havien arribat. En l'actualitat encara es poden contemplar molts exemplars d'aquella època ja passada. Uns en ús i els altres prou abandonats. Entre ells cal anomenar les següents masies: "Aguirre", "Caudel", "Roig", "Sacristà", "Aleretes", "Malferit", "Monleón", "Cairer", "Torre en Conill", Arnal, "Aiguadenter", "Elies", "Chimenea", "Caseta del Rullo", "Baró", "Pelosa", "Monsoliu", Borredà", "Carboner", "Ingeniero", "Quiquet", "Romaní", "Corral de Carruana", "Corberà", que es troben pel terme. Altres han convertit els seus terrenys en urbanitzacions de xalets o cases unifamiliars adossades amb jardí, com la Masia de "Camarena", la Masia de la Barraca -on està el "Portón"-, la Masia de San Carlos, on actualment està projectant-se la urbanització San Carlos, la Masia "El Romeral" i la Masia "Torre en Conill" on l'any 1976....es va realitzar el Club de golf "Escorpión", i també té en projecte desenvolupar una altra urbanització a la resta de terrenys.

No obstant això, Bétera, a hores d'ara, continua sent receptora de moltes famílies, també, i sobretot, de la ciutat de València, encara que per unes raons i circumstàncies prou diferents.

Es tracta de les urbanitzacions. Eixes zones amb cases unifamiliars, adossades, amb un xicotet jardí, edificades al voltant del poble, de les quals Bétera en té diverses i se'n continuen edificant. Algunes d'elles d'una considerable extensió. La diferència, respecte del moviment relatat anteriorment, està en el fet que són moltes les famílies que les han adquirides per a viure contínuament en elles, busquen un lloc tranquil per a evadir-se dels problemes de la ciutat i hi compten amb uns bons mitjans de comunicació.

Per les característiques del terreny de Bétera, a més de la casa, existeix un altre tipus d´habitacle: les coves. Ben acondicionades han servit per a viure a moltes families, fins l´any 1990.

Les primeres coves que van desaparéixer (a principis de segle), són les que hi havia al carrer Comandante Franco, que a poc a poc es van transformar en cases, malgrat que en moltes van deixar la cova al corral, per guardar les collites o el vi, ja que s'hi mantenia la temperatura adient.

Fins l´any 1964 existia una gran cova, anomeda "el clot redó" perquè des d´aquest clot s´accedia a cada una de les coves que hi concorrien. Les van ensorrar per a edificar el Col.legi Públic de Bétera, l'actual "Josefa Guardiola".

Actualment, encara pot contemplar-s'hi la bellesa singular de la seua estructura amb els fumerals redons, a les "Coves de Mallorca".

Pertot arreu de la zona de secá del terme de Bétera, es trobaven els Catxerulos, habitatge rústic de forma generalmente circular (alguna quadrada), que s´utilitzava per a albergar els llauradors o els pastors. Estava construït pel sistema de pedra seca (sense argila) amb falsa cúpula í un forat al mig per a la eixida de fums, que es podia tapar amb una pedra plana.

Portada	Presentación	Introducción	Agradecimientos	Himno de Bétera	Escudo de Bétera	Fotos	Indice
I	II	III	IV	V	VI	VII	VIII	IX	X	XI
Apéndice I	Apéndice II	Apéndice III	Apéndice IV	Apéndice V	Apéndice VI	Bibiliografía


Español	Valencià