Bétera, un poble per a tots

Ver la página en Español Veure la Pàgina en Valencià
Español Valencià
Portada Presentación Introducción Agradecimientos Himno de Bétera Escudo de Bétera Fotos Indice      
I II III IV V VI VII VIII IX X XI
Apéndice I Apéndice II Apéndice III Apéndice IV Apéndice V Apéndice VI Bibiliografía        

CAPÍTULO II: DESARROLLO HISTÓRICO GENERAL

4.-LA INVASIÓN DE LOS ÁRABES

Bétera, con la resta de terres valencianes i peninsulars conquerides per Tàriq i Musa ibn Nusayr, no va oposar resistència per a incorporar-se a Al-Andalus. Amb la victòria de Tàriq (714) va començar l'època musulmana que va durar més de cinc segles, dels quals es saben poques coses.

La zona geogràfica de l'actual Comunitat Valenciana, degué ser una zona poc important o bé molt independent del poder califal i de l'emirat de Còrdova, doncs el texts àrabs no ens diuen quasi res. Pierre Guichard apunta la possibilitat que açò fóra degut a que les nostres terres -conegudes pels àrabs amb el nom de Sarquiyya- estaven molt més relacionades amb la Marca Mitjana, ocupada pels berebers, que amb Al-Andalus. L'estructura de castell i alqueria és la típica estructura de poblament musulmà al camp. El castell no sembla haver estat la residència d'un senyor feudal, sinó probablement un lloc de refugi per als habitants del terme i de l'alqueria. El castell es caracteritzaria per la gran capacitat de refugi natural, característica que avui encara no ha perdut, estaria dalt d'una xicoteta lloma, i per la pobresa dels condicionaments i, fins i tot, per l'absència total de qualsevol classe de construcció habitable permanent, inexplicable en cas d'allotjar algun senyor territorial, però més factible si es tractava d'un refugi de la població del terme.

Al costat del castell estava l'alqueria, un conjunt de cases, els habitants de la qual explotaven el terme que voltava la població. Tampoc és factible que aquest xicotet centre d'explotació depengués socialment o econòmicament de cap senyor ja que, contràriament, es tractava d'un xicotet llogaret de camperols lliures i propietaris de les seues terres, probablement basats en un origen de parentesc comú que pótser conreaven la terra segons formes en part col·lectives.

La reunió de les alqueries i del poblat d'un mateix terme formava una aljama que tenia les seues pròpies autoritats, relativament autònomes, enfront de l'autoritat de l'Estat musulmà: consell de prohoms o vells, encarregats d'una funció jurídico-religiosa a l'escala del xicotet districte cadastral o alfaquís.

Torre árabe que estaba donde hicieron el cine Martín  
Restos de la torre árabe de la Horta

De tot el temps que els àrabs estigueren a Bétera no es conserva cap documentació escrita, encara que ens han deixat moltes mostres de la seua existència, les quals són testimoni físic del temps que estigueren vivint ací: la part vella del poble, amb una estructura típicament àrab, en quant a la forma i disposició dels carrers i places; el castell, en concret la torre gran, encara que no és obra directa i sencera dels àrabs; la mesquita, que estaria situada al lloc que ocupa actualment l'església de la Puríssima; els aljubs i la disposició de les terres de conreu; tot junt, són la herència, el record, que els àrabs han deixat a Bétera.

Construcció àrab, que podem observar actualment al nostre terme, és l'anomenada torre gran del castell i la torre Bofilla. Al paisatge valencià és freqüent trobar encara un bon nombre de torres; aquestes són, a la seua totalitat, de base quadrada i, actualment, la seua altura varia entre els 3 metres i els 26 metres. Aquestes construccions, que ara apareixen aïllades, foren a l'Edat Mitjana el punt neuràlgic d'un circuit defensiu i emmurallat on es concentraven els assentaments humans. Posteriorment, desprès de la reconquesta cristiana al segle XIII, la vida continuà en elles, bé amb els seus antics o nous pobladors o bé amb tots dos a la vegada. En ocasions, algunes d'aquestes alqueries se despoblaren segles desprès i, hui en dia, es veuen eixes torres aïllades, com és el cas de Bofilla, o en la majoria dels casos va continuar el seu habitament, com és el cas de Bétera, integrant-se dites fortificacions dins dels nous nuclis de població i cedint-ne, a poc a poc, el seu valor estratègic i defensiu per incorporar-se a les noves necessitats dels seus amos. Algunes es van convertir en graners, on es guardaven els productes procedents del delme, unes altres formaren part de la casa senyorial o castell, com podria ser el cas de Bétera, i així anaren patint una sèrie de transformacions fonamentalment a l'interior. No obstant això, no s'ha d'oblidar que la seua estructura i situació en llocs privilegiats obligava a seguir mantenint la seua funció originària, si aplegava el cas, com així va ocórrer en algunes ocasions.

Cronològicament, és difícil precisar amb exactitud quan les construïren els musulmans amb finalitat defensiva-ofensiva, però, en general, va ser a partir del segle XI. La campanya d'Alfons I el Bataller cap al sud, que passà per les terres valencianes i va arribar fins a Còrdova, va posar de manifest la debilitat del sistema defensiu i la necessitat del seu reforçament. Així, en termes generals, es pot afirmar que va ser en eixos moments quan es van construir. Algunes, possiblement, es farien damunt d'altres anteriors, més reduïdes i menys segures, però va ser aleshores quan sorgiren amb les dimensions de base i altura amb què ara les coneixem.

A la segona meitat del segle XII encara es va incrementar més la seua construcció, ja que el perill que representava el regne d'Aragó anava en augment de tal manera que, quan a principis del segon terç del segle XIII Jaume I començà la conquesta de les taifes valencianes, el paisatge defensiu que es trobà estava estratègicament eriçat amb aquest tipus de construcció. Aquesta penetració de Jaume I a terres musulmanes suposava un perill per a la població i així, immediatament, segons relata la Crònica, les torres començaren a fer-se senyals de foc avisant-se de la amenaça que s'apropava. Evidentment la missió d´aquestes construccions era la de comunicar qualsevol tipus d'eventualitat. Els seus emplaçaments, no molt distants, permetia que transmeteren qualsevol notícia al llarg i l'ample del país en poc de temps. Però la funció essencial era la defensiva. Així es desprén de les pròpies paraules de Jaume I quan expressa a la seua Crònica referint-se a aquest sistema defensiu "... les torres hi són de València, e són en semblança d'ull d'home, car aquelles torres guarden a València de prendre mas moltes vegades que el pendria".

Realment, els àrabs són els veritables creadors d'aquesta vila; dels romans no existeix cap font, ni escrita ni física, només la hipòtesi del topònim fa pensar en l'existència d'un poblament romà, que es perd en el temps o davall el substrat àrab, doncs sols es manté viva fins avui l'herència àrab.


Original en Valenciano por Amparo Doménech Palau

Traducción al Español por Antonio Adrián Aguilella