Bétera, un poble per a tots

A Bétera hi ha alguns actes folklòrics, uns costums, fets històrics o festivitats que s'han transmès de generació en generació.

Aquests actes folklòrics han passat per diferents moments, no se sap amb certesa d'on vénen ni com apareixen; sí se sap, en canvi, els moments en els quals han ocupat un lloc important i uns altres en què han estat un poc oblidats. Hui, afortunadament, s'han recuperat amb l'esforç de les persones que li dediquen temps, ganes i gust per a mantenir-los i desenvolupar-los.

No existeix cap referència escrita fins al segle XVI-XVII, quan apareixen els primers documents que parlen de les danses i balls del Camp de Túria. Fins avui ha perdurat el Ball de Torrent, que es representava durant les solemnitats. No se sap molt bé des de quan està representant-se, com a tradició, el dia 17 d'agost. Les obreres vestides de gala i els homes vestits de majorals amb mocador, obrien el ball a l'Albereda, feien una exhibició del Ball de Torrent i, després, les altres parelles continuaven ballant jotes o altres tipus de ball; les obreres, més tard, deixaven el ball per a acudir al Rosari. Aquest acte sempre s´ha realitzat, tots els dies per la vesprada, durant la vuitava de les festes d'Agost.

A poc a poc va anar abandonant-se, de tal manera que, durant un temps, a Bétera pocs eren els xics i les xiques que sabien aquest ball o les jotes.

L'any 1980, per la inquietud d'un grup de joves, que per recuperar les nostres tradicions es van esforçar per aprendre'n, es va crear una escola de ball valencià. La seua mestra, fins l'any 1996 va ser Carmen Primo que, desinteressadament, va ensenyar a tots els qui estaven interessats en aprendre les danses de la terra.

Les Obreres i el Majorals de 1980, el dia del gos, amb molt d'èxit, ballaren una jota i la "rapsòdia valenciana". Però van ser els Majorals de 1992 els qui van recuperar el Ball de Torrent i des d'aleshores cap ací, les Obreres i els Majorals, amb esforç i constància, acudeixen cada any a Carmen Primo que els ensenya els balls, perquè, a manera d'espectacle, l'oferisquen al poble el dia 17 d'agost acompanyats de les balladores de danses valencianes de l'escola de la Falla Gran Via de l'Est. Aquests assagen tot l´any sota la direcció de José Miguel Codina i aprenen jotes, seguidilles i la rapsòdia valenciana. D'aquesta manera ha quedat recuperada la tradició, i esperem que no es torne a trencar.

Ara ja no pareix tan gran l'esforç i el sacrifici per aprendre jotes seguidilles o la rapsòdia valenciana. A més, deixen el poble satisfet per haver complit amb el nostre folklore.

Les Jotes, tenen un origen desconegut, alguns creuen que aparegueren al segle XII i que el seu inventor va ser l'àrab Aben-Jot.

Crevillé diu que la jota no va més enllà del segle XVIII i el seu nom potser vinga de "sotar o xotar" (saltar).

Els instruments utilitzats són melòdics i rítmics: guitarres, guitarrons, bandúrries, llaüts i castanyoles.

Fermín Pardo ha recollit algunes jotes, com la Jota de Bétera, la Jota Lliriana i la de Vilamarxant.

Aquestes danses o balls populars típics valencians, a Bétera, els ballen amb el vestit de llauradora, les espardenyes i el mantó de Manila les dones, i els homes, vestits de llauradors amb els saragüells, la faixa de color i les espardenyes de careta, també vestits de majorals.

Els passos són més bé pausats i no exigeixen alçar molt les cames ni fer moviments bruscos de braços o mans, que es troben ocupades per les castanyoles. Els instruments que acompanyen són el tabalet i la dolçaina. El primer marca un ritme fix, excepte al final, i la dolçaina alterna melodies amb silencis indeterminats.

Sense cap interrupció, a Bétera s'han cantat albades, que són les formes més populars del cant valencià. A més a més, Bétera n'ha donat i té bons cantadors, entre els quals hem de destacar: Juan Casanoves "El Xiquet de Bétera", José Doménech "El Sardinet", "Capa", i en l'actualitat el "Naiet" Vicente Izquierdo Fuster, cantaor des de l´any 1969, va participar com a tal en la pel.licula "Cañas y barro" en 1977. A més a més ensenya el cant valencià des de 1996 a l´escola de cant de la falla "Gran Via de l´Est amb prou alumnes i amb gran exit, doncs l´alumna Carmen Català Rozalen va rebre l'any passat el primer premi del Tercer concurs provincial d'Albades, celebrat a Bétera, a l'auditori de la Casa Cultural.

Aquest any, tant la "NIT D´ALBAES" com el RETAULE a anat a carrec majoriatariament per les alumnes del Naiet de Bétera: Carme de Bétera, Herminia de Bétera i Mari Carme de Bétera, que amb el seu professor han deleitat al poble. A més a més han amenitzat el BALL DE TORRENT en la figura destacada, per la poca edat, del xiquet Xavier de Bétera.

Les albades es canten passades les dotze de la nit fins a l'alba, davant de les cases, fent-ne ronda tota la nit; de vegades es canten per a fer-li homenatge a una personalitat. Els instruments que acompanyen són el tabalet i la dolçaina, que fan la introducció i, després, comença el cant. Sempre es cantat per dues persones, la primera entona els dos primers versos de la quinteta i la segona l'acaba. L'albada finalitza al so del tabalet i de la dolçaina.

La nit del 15 d'agost és la nit d'albades per al poble de Bétera. A les 24 hores, comença la ronda a la porta de l'Església de la Puríssima, on el grup de cantadors i cantadores, acompanyats pel versador, el tabalet i la dolçaina canten a la Mare de Déu i a Sant Roc. (es completa en el capítol Vll)

El versador és la persona que improvisa les cobles que entonen els cantadors en cada ocasió; hi ha solemnes, sentimentals, humorístiques, d'alabança, burlesques, etc.

Aquest grup de cantadors, a Bétera, l'anomenen "la Cantà", el qual al dia següent, 16 d'agost, dia de Sant Roc, realitza el retaule amb tres tipus de cant:

El cant de "l'u i el dos", que és d'expressió lenta com l'adàgio musical i d'amor a les coses senzilles de la vida.

El cant de "l'u i el dotze", que és un cant amb més empenta, com una expressió d'alegria.

Aquest tipus de cant va acompanyat de la guitarra, el guitarró, la bandúrria i per instruments de vent, com el clarinet, la trompeta i el trombó. També hi va la figura del versador, que dicta a l'orella els versos improvisats de la cobla, adients a la persona a què va dedicada.

La peculiaritat essencial d'aquest tipus de cant, anomenat cant d'estil, és la improvisació melòdica amb la veu, cosa que comporta una expressivitat vocal virtuosa. També es diu cant d'aire.

El cercle econòmic del món rural, amb les seues faenes agrícoles, té una relació directa amb les estacions climatològiques, que han anat acompanyades d'una sèrie de pràctiques rituals amb un simbolisme transcendent. Aquest és el cas de la benedicció dels animals, el 17 de gener, dia de Sant Antoni Abat o Sant Antoni del porquet.

És tradició a Bétera, sense que tingam constància clara des de quan, de celebrar aquesta festivitat amb la benedicció d'animals i de realitzar fogueres pels carrers.

Per a conéixer d'on bé aquesta tradició cal saber que, sant Antoni va nàixer a Egipte i va morir el 17 de gener de l'any 356. Després de vendre tots els seus béns, ho repartí tot entre els pobres i es retirà al desert per a fer vida d'oració i penitència. Entrà en contacte amb els animals salvatges, els quals domesticà i per això se'l considera advocat dels animals. La seua fama de sant i honrat baró es va estendre pertot arreu, de tal forma que anaven a consultar-lo els reis i els emperadors de l'època.

Cal saber que sant Antoni, abans de convertir-se en el patró dels animals, va ser popular també per la seua protecció d'unes altres necessitats o pel guariment de diverses malalties.

Un noble francés, complí la promesa al sant per haver sanat al seu fill, i va fundar l'Orde dels Germans Hospitalaris de Sant Antoni Abat, que es va difondre per tota Europa.

Sant Antoni es troba per tota la Comunitat Valenciana com el protector dels animals. El motiu és que l'any 1340 l'Orde dels Germans Hospitalaris de Sant Antoni Abat es fundà a València i una de les seues regles era criar porcs per a la manutenció dels hospitals.

A Bétera, el diumenge següent al 17 de gener, després de l'última missa s'efectuava la benedicció dels animals domèstics i de llaurança, alhora que el capellà repartia el rotllet de sant Antoni.

Durant tota la vuitava de Sant Antoni els veïns de Bétera organitzaven les fogueres en honor al sant. Cada nit de la vuitava, per alguns carrers del poble, es gaudia de la nit freda d'hivern, (al voltant del calor de la foguera), de poder estar al carrer de tertúlia o sopant amb el veïnat, al mateix temps que es disparava algun coet o petard i, així, la nit guardava l'encant de la sorpresa o de l'esglai.

A boqueta nit es preparava la foguera, cada veí treia al carrer llenya i totes les coses de casa que ja no servien i es podien cremar, que a les cases guardaven per a treure-les a la foguera de Sant Antoni.

També era característic que els xics joves, amb canyes llargues, en gaudiren alhora que exhibien els seus bots per damunt de la foguera amb la canya (semblant al bot de perxa), doncs cada dia anaven de foguera en foguera.

Tots els veïns de Bétera participaven a les fogueres; era com un ritual per a donar gràcies per la bona collita del raïm on es cremaven els sarments com a ofrena a sant Antoni; altres donaven gràcies per haver-se recuperat d'una malaltia. A partir de l'any 1962, quan es van asfaltar els carrers del poble, com que per a fer les fogueres s'havia de posar una base de sorra i això era una incomoditat, desaparegueren totes les fogueres al llarg de set o vuit anys.

L'any 1980, els majorals, conscients d'aquesta tradició decidiren restaurar-la i feren una foguera gegant, i encara es fa el dissabte següent al 17 de gener a l'Albereda on s'hi realitza una coetada per a provar la qualitat dels coets que es cremaran a les festes d'agost. Els veïns del poble, sobretot els més joves, acudeixen a l'Albereda per a gaudir, amb la frescor de la nit, de la grandissima fogata i de l'espectacle de coets en honor de sant Antoni.

Cal dir que aquest any l'"Hermandad de la Dolorosa" ha tingut el gust d'organitzar i recuperar l'acte de la "benedicció dels animals", que s'ha desenvolupat a l'Albereda amb un gran èxit per la concentració d'animals domèstics de quasi totes les espècies. Hi havía des d'un peixet o un pardalet fins cavalls. Va ser tot un espectacle d'harmonia entre persones i animals.

Hui en dia, encara se celebra la tradició de portar el viàtic a casa dels malalts impedits el dia de San Vicent Ferrer, és a dir, el dilluns següent a la setmana de Pasqua de Resurrecció. I es fa en processó.

Aquest ritual comença el dia d'abans, quan el Sr. Rector anuncia en totes les misses el recorregut de la processó dels combregants. Per a tal cosa, els balcons es posen de festa, engalanats amb boniques teles i, pel carrer on passa el sacerdot sota el pal·li, es fa una estora de murta, fulles verdes i flors.

El dia de Sant Vicent comença amb la processó, que fa el recorregut previst, aturant-se davant les cases dels malalts, i el sacerdot, amb el copó que conté les formes sagrades, entra a la casa del malalt per a que prenga el combregar. Aquest moment és tan solemne que, quan tots els acompanyants, amb el ciri a la mà, es detenen, la banda de música, que tanca la processó, toca l'himne nacional. També acompanyen la processó les autoritats civils i militars de Bétera. Cal dir que, amb aquesta celebració els malalts poden complir el precepte pasqual de "combregar almenys una vegada a l'any i per Pasqua florida".

Al finalitzar la processó es fa la missa solemne que, des de l'any 1970, es fa en valencià en honor a Sant Vicent Ferrer, el sant valencià i universal que feu miracles pertot arreu.

És la festa solemne, celebrada per tots els cristians, en memòria de la Resurrecció de Crist i l'eix central del cristianisme.

Aquesta celebració festiva comença el diumenge de Resurrecció i continua els dies següents. Com la majoria de les celebracions folclòrico-religioses, el seu origen ve de les antigues manifestacions festives per a celebrar l'entrada de la primavera. La festa de Pasqua és variable, entre el 22 de març i el 25 d'abril, perquè sempre és el primer diumenge que segueix a la catorzena nit de llunació.

A Bétera, igual que a la Comunitat Valenciana, és una festa molt celebrada i de gran tradició. Comença amb els tocs de glòria i la missa de Resurrecció, que abans era a les 12 de la nit del dissabte, però des que les misses dels festius i diumenges comencen la vespra de la festa a l'església de la Mare de Déu dels Desemparats, la missa de Resurrecció es fa el dissabte a les 20 hores.

La celebració de la Pasqua s'efectua a l'aire lliure i amb el grup d'amics i d'amigues o familiars, que es reuneixen en algun xalet o fan excursió a algun lloc muntanyós amb un paratge i una font adient per a passar el dia.

Això és fa després d'anar l'Encontre, on la Mare de Déu ix en processó de la parròquia dels Desemparats i el Crist Ressuscitat ix, també en processó, de la parròquia de la Puríssima i es troben a la plaça del Calvari, tot acompanyat d'una disparada de focs d'artifici, una solta de coloms, un fort aplaudiment del públic i un gran ruixat de caramels que són la manifestació d'alegria a la Mare de Deu, que duu un mant negre, i que en veure al seu fill li'l canvien per un de blau. Així, al so d'una música alegre, finalitza la processó a la parròquia de la Puríssima. Acabat aquest acte les quadrilles d'amics i els grups familiars agafen els cotxes o les bicicletes i se'n van a passar el dia al camp. Fan el tradicional berenar de Pasqua i mengen la mona, practiquen els jocs tradicionals d'aquestes festes, com són el rogle, la corda, volar el catxerulo i cantar i ballar la tarara, etc. El diumenge i dilluns següent, dia de Sant Vicent Ferrer, a Bétera també es torna a celebrar la Pasqua i a menjar-se la mona.

Hem de mencionar que, abans dels anys 70, la celebració de la Pasqua, semblant a la de hui, tenia més connotacions socials i emotives per a tot el poble. Els dies d'abans eren molt importants, doncs per als joves, hi havia la il·lusió en l'organització i la intriga en el desenvolupament del berenar de Pasqua. Les mares i les iaies, per la seua banda, passaven un dia o dos al forn preparant els dolços i les mones de Pasqua.

Al dia de Pasqua hi havia, com ara, missa de resurrecció, la processó de l'Encontre i tot el poble feia un dinar lleuger a casa. A la vesprada tots, xiquets, joves i grans anaven a menjar-se la mona al camp a la "Providència", però, per la perillositat de la carretera i l'augment del tràfic, es va canviar de lloc i tots berenaven al Pou del camí de Paterna. Lamentablement, deu anys després va desaparèixer aquest costum. La gent jove se'n va ara a la discoteca i la gent major a la caseta o al xalet.

Vull explicar un poc allò de la il·lusió i la intriga que tenia per a la gent jove organitzar el berenar de Pasqua. En aquell temps les quadrilles eren de xics o de xiques, i els dies de Pasqua anaven tots junts a berenar: les xiques donaven o convidaven a berenar al xic amb qui li tocava fer parella en els jocs de Pasqua, i, si tot anava bé, en acabar les pasqües, el dia de Sant Vicent, es feien nuvis.

A l'hora del berenar de Pasqua, la mona era la gran protagonista, sobretot al traure l'ou dur i estavellar-lo en el front de la seua parella. Abans de llançar-se a l'atac, ou a la mà, s'entonava aquest rodolí: "ací em pica, ací em cou i ací esclafe l'ou". A boqueta nit, totes les quadrilles de joves entraven al poble cantant cançons típiques i acudien a la placeta del Sol, on realitzaven els últims balls i jocs de Pasqua, anaven a casa agafaven un entrepà i se n'anaven a sopar al cine. D'aquesta manera es cobrien dos objectius: estar junts els xics i les xiques i allargar l'horari de festa o diversió.

Celebració de les Creus de maig

La tradició de celebrar la Creu de maig, el dia tres d'aquest mes, ha anat perdent-se a poc a poc. No obstant això, s'ha celebrat fins les primeries dels anys 70.

Aquesta tradició, que consisitia a eixir en processó des de l'església fins a la creu del calvari, es feia pel matí abans de missa primera, on les clavariesses, "Les filles de Maria", feien l'ofrena d'una corona de flors a la Creu. El sacerdot realitzava la benedicció del terme per a demanar fertilitat per al camp i protecció contra les plagues i les malalties dels cultius.

No se sap molt bé d'on ens ve aquesta tradició, però, si tenim en compte que per als romans un d'els seus deus era Terminus (protector dels camps i de les fronteres) i que la festa que li dedicaven s'anomenava Terminalia, que consistia en portar-li flors a la pedra que assenyalava la limitació del terme, podríem trobar-ne una explicació ben suggerent. D´altra banda en l'Edat Mitjana, era costum posar creus a l'entrada dels pobles i també per a indicar els límits de la ciutat.

A Bétera tenim tres creus, dos al calvari i una altra al final del poble per la part del sud.

Fins als anys 50 era costum que, quan un viudo es disposava a casar-se, la gent del poble, especialment els joves i els amics, agafaven tot allò que podia fer soroll, com pots amb pedres, tapadores de cassoles, corns i esquellots, i anaven davant de la casa del nuvi a donar-li una serenata i, al dia següent, l'acompanyaven des de l'eixida de l'església fins a casa fent-ne soroll. Com que aquests últims, els esquellots, eren els més típics i els que més soroll donaven, d'ací ve el nom.

Per tal motiu, els viudos celebraven el casori molt de matí i mai no deien ni el dia ni l'hora. Però sempre hi havia algun familiar al qual se li escapava el secret i els esquellotaires apareixien en qualsevol moment, a donar soroll per tot arreu.

Aquesta celebració matrimonial sempre era austera, la nóvia no es posava ni de llarg ni de blanc, el convit estava suprimit i, normalment, n'assistien a l'acte quatre o cinc familiars, com a testimonis.

De vegades eren tan grans les esquellotades que el capellà acceptava fer la cerimònia a les tres o les quatre del matí per tal que no se n'assabentara ningú.

L'algutzil era, i és, un funcionari de l'Ajuntament que, a més de realitzar les seues tasques ordinàries, s'ocupava, especialment, de fer els bans municipals.

Aquest pregoner anava proveït d'un cornetí, que era de llautó o de coure i el portava penjat al muscle. En cada cantó donava els tocs pertinents, dos si era un pregó de l'alcalde i un si era un avís. A continuació, esperava una estona perquè tots eixiren al carrer per a oir el ban, al qual seguien els comentaris pertinents de totes les dones; a més a més, tots els xiquets i xiquetes es posaven al voltant de l'algutzil i feien un rogle. El ban sempre el deia de memòria i començava entonant les següents frases: "D'ordre del senyor alcalde...", i si era un avís "Es fa saber....".

Als voltants de l´any 1980 el ban va ser substituït per una cinta gravada, que en els llocs pertinents repeteix el ban. Un cotxe municipal proveït d'altaveus va pel carrer, de tant en tant es para, i posa en marxa una cinta que comença: "Atenció, presten molta atenció ...".

El "sereno" era el vigilant nocturn encarregat de rondar pels carrers vetlant i protegint les persones i les coses; el seu horari de treball començava a les onze de la nit i acabava a les sis del matí.

Al principi, sempre anava acompanyat d'un farolet i duia una gorra, després sols li quedà la gorra com a peça de roba reglamentaria.

Al mateix temps que rondava pel carrer, passava tota la nit cantant les hores i l'estat del temps i, al finalitzar el cant de cada anunci, afegia la paraula "sereno". Una altra de les seues activitats era la de despertar els veïns que li ho sol·licitaven i, per a tal cosa, depositaven un nombre de pedres a la finestra, equivalent a l'hora que desitjaven ser despertats.

El 1908, els serenos de la Comunitat Valenciana, es convertiren en agents de l'autoritat sense que es canviara la forma de retribució ni la seua activitat.

Cap als anys 60 va desaparèixer el sereno a Bétera, donat que les seues funcions ja no eren sol·licitades pels veïns, i la protecció de les persones i les coses passà a càrrec de la Policia Municipal.

Portada	Presentació	Introducció	Agraïments	Himne de Bétera	L'Escut de Bétera	Fotos	Index
I	II	III	IV	V	VI	VII	VIII	IX	X	XI
Apèndix I	Apèndix II	Apèndix III	Apèndix IV	Apèndix V	Apèndix VI	Bibiliografia


Español	Valencià